Annie Ernaux i el desig d’estar vives
Per a la poeta i escriptora Luna Miguel, «en una societat en la qual el ‘no puc més’ és tan present, Annie Ernaux ens assegura que si cal viure és precisament per poder explicar-ho»
Annie Ernaux és una escriptora del desig. Del desig per la vida, pel sexe, pels vincles familiars, pel benestar social, per l’existència de la literatura, és a dir, de l’amor... és a dir... una altra vegada... de la vida. La profunda identificació que milions de lectores han sentit des de fa dècades amb les seves novel·les l’ha explicat així de bé Aloma Rodríguez, una de les escriptores espanyoles que més i millor ha analitzat la trajectòria de l’última nobel de literatura: «els llibres d’Ernaux són especials: explica una història individual, íntima i concreta, situada en un temps i un lloc determinat, que permet la identificació, perquè aquestes experiències que explica amb detall i amb aquest estil sec són comunes.»
Però és que jo hi afegiria una cosa més. Una cosa fins i tot generacional. Una cosa que té a veure amb el motiu pel qual la literatura d’Annie Ernaux injecta felicitat en els qui la llegim, i que té a veure novament amb el desig, o dit d’una altra manera, amb l’afecció a la vida. Més enllà de la proximitat que ens procura el seu clínic ús del jo, i més enllà que els temes pels quals més celebritat literària ha obtingut siguin aquells contra els quals sempre atempta el conservadorisme –l’avortament, el càncer de mama, la infidelitat després de la maternitat, la narració cristal·lina i lubriquísima de la sexualitat pròpia– crec que la raó per la qual la seva figura ha sigut tan important per a lectors més joves que ella, per a tantes lectores del present, és la de les ganes de viure que ens regala.
En una societat en la qual el «no puc més» és tan present, en un món on els problemes de salut mental i les ganes de matar-nos ens assolen constantment, Annie Ernaux ens assegura que si cal viure és precisament per poder explicar-ho. Per poder escriure-ho. Escriure i viure com a acte de rebel·lia. Així que gràcies, Annie, per la part que et toca. Ja que amb el teu desig d'estar viva encara bateguem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
