Annie Ernaux, el nobel que explica la seva vida en singular perquè llegim en plural

Annie Ernaux ha guanyat el Nobel i aquest és un gran dia per a totes les seves lectores. Especialment per a les més joves que l’han descobert en els últims anys. Ha trigat molt, massa, l’escriptora francesa, a fer-se un lloc en la consideració crítica, potser perquè els seus llibres des de la seva aparició original als anys 70 van quedar relegats a l’arxiu de la literatura de dones, com si aquesta condició no suposés un valor universal. La prova de foc per conèixer un bon lector masculí és preguntar-li després de la lectura d’un llibre d’Ernaux fins a quin punt se sent interpel·lat per les obsessions de l’autora tal i com ella les exposa: l’amor, el sexe o el desclassament social des del punt de vista femení. Per sort, cada vegada més homes estan fent seva aquesta perspectiva i aquesta comprensió l’ha acabat ajudant a arribar al gran premi suec. L’escriptora ha sigut captada per la premsa en ple carrer, on ha declarat que se sent molt «contenta i orgullosa». És, ha assegurat, «una espècie de justícia per haver sigut testimoni del món».

Ernaux, que acaba de fer 82 anys, ha anat cultivant laboriosament i sense concessions una escriptura autobiogràfica no per l’afany d’exhibir-se, sinó per indagar en les profundes contradiccions d’una vida transformada en literatura. Una vida en la qual totes (i tots) ens hi podem sentir reflectides. Ernaux sol dir que no cultiva l’autobiografia, tot i que els seus llibres beguin directament de les seves experiències: l’amor, la violència a la casa familiar o el càncer, sinó que persegueix un valor molt més universal, una cosa que ha arribat a definir com una autoficció de caràcter sociològic.

El toc de l’autora

Un exemple perfecte del toc Ernaux el podem trobar en una de les seves grans-petites (per extensió) novel·les, ‘L’esdeveniment’ –que recentment Audrey Diwan ha portat al cine–, en la qual detalla amb la fredor del registre l’avortament clandestí i vergonyant a què es va sotmetre quan era una jove estudiant de 22 anys. Corrien els anys seixanta, en un context d’il·legalitat –la despenalització de l’avortament arribaria a França el 1975– i el llibre aconsegueix transmetre indefensió i por a partir de detalls relatats amb la seva prosa neutra i sintètica que potser no voldríem recordar: les agulles de mitja com a improvisat instrument quirúrgic o la ferotge visita a la persona que es desfarà del fetus per la tassa del vàter. No hi ha reivindicació ni judicis polítics, amb prou feines lament. Només narració austera en tot just 120 pàgines d’uns fets recordats des de l’any 2000, moment en què s’escriu la novel·la. Tot i això, ‘L’esdeveniment’ adquireix el 2022 una lectura molt més àmplia no només per a les dones que van lluitar pel dret a avortar en el passat, sinó també com a testimoni per aturar l’avenç de les pretensions de la ultradreta als Estats Units.

En els seus inicis, bona part de la crítica li va ser esquiva. Un estil tan essencial que amb prou feines semblava estil. Massa obscena, especialment amb ‘Pura passió’, que mostra sense embuts i amb diabòlica precisió ernauxiana totes la derivades d’una obsessió eròtica, concebuda com una addicció. Massa trivial per ser presa seriosament: parlar de nimietats com el tedi matrimonial (‘La mujer helada’), l’Alzheimer de la mare (‘No he salido de mi noche’) o els hipermercats com a espais afectius (‘Mira las luces, amor mío’) no l’han ajudat. Ernaux, però, s’ha mantingut al seu lloc; han sigut els temps els que han canviat:  ha arribat el Me Too i l’autora ha aconseguit més compressió i respecte. El de les lectores (i els lectors) ja el tenia.

Amb ‘Els anys’, la consagració

El canvi en la consideració crítica es produeix unànimement amb ‘Els anys’ (2008), que és fins al moment el seu llibre amb més i millor recepció –premiat amb el Marguerite Duras, el François Mauriac i l’Strega europeu–, possiblement perquè la guia una intenció més àmplia i històrica: es tracta de fer molt evident el retrat sociològic generacional explicant una vida, ja no tant en primera persona del singular, sinó en la primera del plural, relatant els esdeveniments històrics que la (ens) van marcar des dels anys quaranta fins a l’actualitat. A Espanya ha sigut publicada profusament tant en castellà com en català (a Tusquets, Cabaret Voltaire i Angle) i la concessió del prestigiós Formentor el 2019 va ser definitòria per al seu reconeixement aquí.

Notícies relacionades

Totes som Annie Ernaux

Annie Ernaux i uns vots a la Moreneta molt fructífers

Nascuda a Lillebonne, un poblet de Normandia, filla d’obrers que més tard van fundar una botiga d’alimentació, Ernaux va ser una estudiant exemplar.  Llavors es deia Duchesne, el seu ‘nomme de plume’ va arribar amb el seu matrimoni amb Philippe Ernaux, pare dels seus dos fills i de qui se separaria en els anys vuitanta. L’autora va utilitzar aquestes qualitats per fugir d’aquest ambient provincià pel qual sentia un rebuig tenyit de culpabilitat cap a si mateixa. Gràcies al sistema de meritoriatge francès, va aconseguir estudiar primer a Rouen i més tard a Bordeus fins a convertir-se en professora de literatura en un institut a Annecy. Aquest sentiment d’haver-se escapat d’un medi mediocre i ignorant, el de les seves arrels, ha marcat també bona part de la seva literatura amb un fort sentit de desclassament, de no pertànyer al seu origen social, però tampoc acabar de sentir-se còmoda amb la intel·lectualitat francesa. ‘La vergüenza’, una mirada molt poc compassiva a la normalitat amb què els seus pares vivien la violència familiar, explora aquesta zona.

La dona política

En el terreny polític, l’autora és una dona compromesa que s’ha posicionat repetidament en contra de Macron i a favor de l’esquerrà Melenchon. El març del 2020, en plena pandèmia, l’autora va dirigir una carta oberta al president per la seva gestió de la crisi sanitària de la covid.  «S’ha fet el desentès als crits d’alarma del món de la sanitat. L’Estat que compta els seus diners es veurà obligat a comptar els seus morts», va escriure amb el seu millor i més depurat estil.