Llegeix l’arrencada de la pròxima novel·la d’Annie Ernaux, que es publica a finals d’octubre

He volgut escriure com si hagués de ser absent quan es publiqués el text. Escriure com si hagués de morir i ja no hi hagués jutges. Tot i que sigui una il·lusió, potser, creure que l’adveniment de la veritat depengui només de la mort.

El meu primer gest al despertar-me era agafar-li el sexe, aixecat pel son, i quedar-me així, com aferrada a una branca. «Mentre segueixi agafada a això, em deia, no estaré perduda al món».

Si reflexiono avui sobre el que significava la frase, em sembla que volia dir que l’únic desig possible era aquest, tenir el sexe d’aquell home agafat amb la mà.

Ara està al llit d’una altra dona. Pot ser que ella faci el mateix gest, allargar la mà i agafar-li el sexe. He estat veient aquesta mà durant mesos i em feia l’efecte que era la meva.

Tot i això, vaig ser jo qui va deixar W. uns mesos abans, després d’una relació de sis anys. Per cansament però també al no veure’m capaç de canviar la meva llibertat, recuperada després de divuit anys de matrimoni, per una vida en comú que ell desitjava ferventment des del principi. Continuàvem trucant-nos per telèfon, ens vèiem de tant en tant. Em va trucar una nit, em va anunciar que es mudava del seu apartament per posar-se a viure amb una dona. A partir d’aquell moment, hauríem de seguir certes regles a l’hora de telefonar-nos –només al seu mòbil–, a l’hora de veure’ns –mai a la nit ni els caps de setmana–. Per la sensació de debacle que em va envair immediatament, vaig saber que havia sorgit un element nou. A partir de llavors, l’existència d’aquesta dona va envair la meva. Només pensava en ella i per ella.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta dona m’omplia el cap, el pit i el ventre, m’acompanyava a tot arreu, dictava les meves emocions. Alhora, aquella presència ininterrompuda em portava a viure intensament. Em provocava sotracs interns que mai abans havia conegut, desplegava en mi una energia, una inventiva de la qual mai m’hauria cregut capaç, em mantenia en una activitat febril i constant.

Estava, en els dos sentits de la paraula, ocupada.