Backstreet Boys destrossa els vells prejudicis al Palau Sant Jordi

Escenari despullat (amb les seves passarel·les i el seu vídeo), tan sols envoltat en una teranyina de ‘leds’, perquè allà no hi havia objecte més interessant que ells mateixos: ídols de les adolescents d’ahir, replicant les remotes rutines coreogràfiques amb meritori dinamisme i lluint les seves veus, que ja al seu dia es van encarregar de ressaltar per conjurar l’‘efecte Milli Vanilli’. La gràcia de Backstreet Boys és que continuen sent els mateixos, els cinc, i amb això transmeten un missatge de cohesió i resistència a través del temps.

 Pop posat al dia

 La campanya ‘DNA’ (el disc que van llançar el 2019) ha refrescat la seva carrera, i el van recórrer amb certa cura, fent lliscar inquietud per mantenir-se al dia amb les seves trames de r’n’b i les seves enriquides pistes electròniques. Allà hi va haver el fosc ‘groove’ de «New love», injectat en una traca de benvinguda amb picades d’ullet a velles fites amb la marca del suec Max Martin (cal veure com sona ‘The call’ a l’estil Britney Spears de 1999), amb punt i a part per a la sentida balada ‘Show me the meaning of feeling lonely’ i les seves veus en lliça trencant cors. Tot això, s’ha de dir, sense músics en escena, ni entre bambolines. ¿Escàndol? El pop, i l’‘entertainment’, també poden ser això.

Operar com a grup de cinc solistes és fenomenal per dosificar esforços. Tots van tenir el seu moment mentre els seus socis es feien els esmunyedissos. Howie Dorough va aprofitar per practicar el castellà de la seva mare porto-riquenya («gracias a España por su apoyo de tantos años») i Nick Carter, aquell nen ros les fotos del qual a ‘Super Pop’ van forrar tantes carpetes escolars (el més jove del combo, 42), ens va recordar que l’any que ve, Backstreet Boys compliran 30 anys. «¿30? ¡‘A long time’!, va exclamar sorprès, delectant-se amb la visió de les grades plenes i practicant contorsions lingüístiques: «te amo, te quiero, muchos besos».

 Calçotets a l’aire

Tot i que el concert no va ser curt (una trentena de cançons, dues hores), va fluir sense caigudes de tensió flagrants. Sí que hi va haver una mica de comèdia: AJ McLean i Kevin Richardson (el sènior, 51), canviant-se de roba rere un biombo i llançant la seva roba interior a l’electritzada quitxalla del ‘Golden Circle’, camí del mig temps ‘Quit playing games (with my heart)’.

Però l’efecte conqueridor de Backstreet Boys funcionava, sobretot, amb el quintet al complet, i en les seqüències amb puresa vocal, exhibint refinament harmònic en ‘As long as you love me’ i, més encara, en aquest número nou anomenat ‘Breathe’, compartit ‘a cappella’. Molta complicitat en l’ambient, promeses a cor obert («Backstreet Boys duraran sempre») i un rastre de celebració emotiva del camí caminat: «No place» va venir acompanyada d’imatges que mostraven els cantants amb les seves parelles i fills.

 ‘Hits’ en cascada

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 Backstreet Boys hauran sigut un fenomen adolescent, aquest artefacte tan generador de prejudicis, però la seva llista de ‘hits’ per a la història és tan innegable com la d’altres figures pop més respectades. «I’ll never break your heart», que van abordar en bona part en la seva versió espanyola, va estovar les grades, i «Everybody (Backstreet’s back)» i «We’ve got it goin’ on», de nou, amb permís de Max Martin (i Denniz Pop), van retrunyir amb aparatosa sensualitat, amb les seves veus soul i les seves tornades imperials, camí d’un desenllaç en el qual no van faltar «I want it that way» i «Larger tan life».

Així que sí, és just, i practicable, continuar sent una ‘boy band’ als 40, i als 50, i estirar la fantasia pop mentre les condicions ho permetin, el material es regeneri i el públic segueixi allà per reservar-li udols tan sincers com la primera vegada.