Noves aventures a Harvard d’Elif Batuman

¿Com s’ha vist, en la seva tornada als 20 anys? «Feia tant com podia amb la informació que tenia –considera–. Potser donava massa importància i massa voltes a les meves lectures, però em temo que això no ha canviat i ja no té remei».

Lectures

Selim/Batuman, en efecte, dedica pàgines i pàgines a buscar claus vitals i artístiques a ‘Nadja’ d’André Breton, ‘El libro de Rachel’ de Martin Amis o ‘Pel cantó de Swann’ de Marcel Proust. Fins i tot el senzill ‘Killing me softly’ dels Fugees li dona per discórrer llargament; això sí, amb espurna i lleugeresa.

«Encara em plantejo de vegades si la meva tendència a reflectir i utilitzar el meu bagatge cultural en la narració pot alienar lectors –admet l’autora-. I sempre arribo a la mateixa conclusió: si rebaixés intencionadament la càrrega intel·lectual de la meva escriptura, seria per a mi una gran despesa d’energia i possiblement alienaria els lectors que ja he aconseguit. El meu primer llibre [l’obra de no ficció ‘Los poseídos. Aventuras con libros de Rusia y las personas que los leen’], sobre literatura russa, va tenir bona acollida i això em va alliberar bastant però no del tot d’aquesta por. Malgrat que des d’aleshores penso que he aconseguit un nucli fidel de lectors que agraeixen el que escric».

Violència política

Els pares de Batuman es van conèixer a la facultat de Medicina, a Ankara, i gràcies, entre altres coses, al fet que tots dos havien cursat l’ensenyament secundari en anglès van poder fer la residència mèdica en un hospital de Nova York. Van emigrar perquè als anys 70 «hi havia molta violència política al carrer, amb faccions musulmanes, faccions d’extrema dreta, faccions de tots els colors, i els soviètics donaven armes a uns i els nord-americans a d’altres». Als Estats Units va néixer ella. Que mai ha perdut el contacte amb Turquia. «La situació de Turquia ara fa bastanta por –comenta–, amb la crisi econòmica, les tensions entre modernització i tradicionalisme i entre islamisme i laïcisme, i la situació a cavall d’Europa i Àsia del país, cosa que suposa moltíssims refugiats».

Especialista en literatura russa, Batuman recolza d’entrada la idea que «Putin i no Pushkin és el nostre enemic», dominant en els cercles «liberals», una manera d’expressar el rebuig de qualsevol estigmatització de la cultura russa a causa de la invasió d’Ucraïna. Però va una mica més enllà: «Aquest missatge està bé i és el que toca emetre. Però passa que Pushkin, com a símbol de la literatura russa, té molt a veure amb Putin, ja que la literatura russa sempre ha tingut un impuls de dominació del seu entorn cultural. És tot més complex i precisament estic escrivint sobre això».

Brillants

A la Universitat de Harvard que Selim/Batuman retrata els alumnes semblen molt conscients de la seva brillantor i de pertànyer a una elit intel·lectual, malgrat els seus múltiples sotsobres. Quin estrès, ¿no? «Bastant –reconeix Batuman–. El que vostè diu es deu en primer lloc que és difícil entrar. I després, que ets allà en una espècie de missió per a la família. Molts dels meus amics a Harvard eren, com jo, fills d’emigrants, i com a mi des de petita, se’ls havia inculcat que havien d’anar a Harvard. Així que érem a Harvard per satisfer els nostres pares. A més, està molt present la noció que et trobes entre els millors. No crec que sigui el millor entorn per a l’aprenentatge i l’autodescobriment, almenys per a mi, potser en un lloc més petit i menys competitiu m’hauria sentit millor. Tot i que sens dubte és un bon lloc per cultivar el poder, les connexions i el prestigi, i la formació és bona».

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

‘O lo uno o lo otro’ es titula com una obra de Kierkegaard, mentre que ‘La idiota’ es titulava com una novel·la de Dostoievski, igual que ‘Los poseídos’.