Balagueró corona Ester Expósito com a reina del terror a ‘Venus’

En les albors dels anys 90, un jove Jaume Balagueró elaborava el fanzín ‘Zineshock’, autodefinit com «la revista de cine fosc i brutal», per les pàgines de la qual es distingien continguts alts en octanatge marginal: terror sense filtre, gore ‘underground’, pornografia, ‘psycho-killers’, ‘snuff-movies’ i altres delicadeses. Fascinat des de sempre pel fantàstic, l’ocult i el rar, Balagueró firmaria poc temps després els seus dos primers (i neguitosos) curts, ‘Alicia’ (1994) i ‘Días sin luz’ (1995), en els quals ja donava pistes sobre la seva profunda afecció pel cine de gènere. 

Gairebé tres dècades més tard, el director català ha inaugurat aquest dijous la 55a edició del Festival de Sitges amb el seu 11è llargmetratge, ‘Venus’, que bé podria ser compendi, a manera de grans èxits, gairebé bacanal, de tot el que li apassionava de jove i que acabaria marcant a foc la seva longeva vida creativa: el terror còsmic, els arcans, els rituals satànics, les criatures d’un altre món, la violència malsana, la dona apoderada, la sang a borbolls. «Em van proposar fer la pel·lícula de terror que jo volgués, donant-me llibertat absoluta, sense límits, i m’ho he pres al peu de la lletra. Allà hi ha molt de mi i del meu univers personal», assegura el cineasta en conversa amb aquest diari, just abans de la seva primera projecció al gran Auditori de l’Hotel Melià.

A ‘Venus’, Balagueró juga sense lligams amb els gèneres (el ‘thriller’ mafiós, el drama familiar, el terror satànic, els edificis malalts) en aquesta història d’una jove ballarina de ‘night club’ (Ester Expósito) que, després de robar als seus caps una bossa amb drogues de disseny, s’ha d’amagar en un llardós i desballestat edifici de l’extraradi de Madrid, on viuen la germana i la neboda. Allà, no obstant, es trobarà amb un perill més esfereïdor que el dels mafiosos que la persegueixen, que no és altre que una inconcreta presència de presumible origen demoníac. Tot això, sota l’espectre d’un imminent eclipsi provocat per un planeta aparegut del no-res al sistema solar, a l’estil del de ‘Melancolia’ de Lars von Trier. Un ciclopi compendi de terror còsmic amb un ull posat al famós conte d’H. P. Lovecraft ‘Els somnis a la casa de la bruixa’. «En efecte, és una inspiració molt subtil: aquesta idea d’una persona del món real que acaba entrant en un món fantàstic de bruixeria i rituals diabòlics», admet.

Ester Expósito, reina del terror

Notícies relacionades

20 pel·lícules que no t’hauries de perdre al Festival de Sitges 2022

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

En el cine de Balagueró són freqüents els personatges femenins poderosos: el d’Emma Vilarasau a ‘Els sense nom’, el de Calista Flockhart a ‘Fràgils’, el de Manuela Velasco a ‘[REC]’... Però el d’Ester Expósito a ‘Venus’ és d’una potència indòmita, que la converteix per mèrits propis en carismàtica nova reina del terror patri. «S’ha entregat completament, tant en la part física com en l’emocional, en un paper que era molt difícil, i ha demostrat que, més enllà de ser molt coneguda per ‘Élite’, és una magnífica actriu», explica Balagueró. «El cert és que des del principi vaig voler fer que el motor de la pel·lícula fossin les dones. La protagonista, la víctima, és dona, però també els dolents són dones. ¡Fins i tot el dimoni! Els homes intenten aproximar-se al nucli de la història, però ni tan sols ho aconsegueixen: hi ha un poder molt més fort que ells, que són les dones».

‘Venus’ és el segon producte sorgit de ‘The fear collection’, el cicle de pel·lícules de terror ‘made in Spain’ creat per Álex de la Iglesia i Carolina Bang. «Em van dir que tenia llibertat absoluta i així ha sigut. La presència de l’Álex és totèmica perquè és un referent per a tots nosaltres quant a mestre del gènere, però he fet el que jo he volgut. És una mica la pel·lícula que a mi m’agradaria veure i que crec que li agradaria al genuí públic de Sitges. Està també pensada per a ells, perquè la disfrutin, perquè cridin, perquè riguin», relata el director, que sent amb pessigolles a l’estómac el fet d’inaugurar el festival. «És que són paraules majors... Jo venia aquí de nen, amb 15 o 16 anys, amb tren a veure pel·lícules, comprava els abonaments. I aquí soc avui, amb més experiència que llavors, perquè amb l’edat se n’aprèn, però conservo el mateix esperit del nen que venia aquí».