‘Mantícora’: l’abominable home-monstre de Carlos Vermut pertorba Sitges

La mantícora és un esgarrifós tipus de quimera amb cap humà, cos de lleó i cua d’espines verinoses el nom de la qual, segons la mitologia persa, significa ‘devoradora de persones’. Un monstre àvid de carn humana, capaç d’engolir la seva presa d’un mos gràcies a les seves tres grans files de dents; una criatura esfereïdora que, a la nova pel·lícula de Carlos Vermut, ‘Mantícora’, s’encarna en la tràgica figura d’un jove programador de videojocs obligat a conviure amb una perversió que el converteix en monstre i el tortura. «És la història, en efecte, d’un monstre amb rostre humà; o d’algú a qui la societat considera un monstre per la seva manera de ser, pels seus desitjos abominables», relata Vermut en conversa amb aquest diari, just abans que es projecti la pel·lícula, fora de concurs, al Festival de Sitges.

‘Mantícora’, que perquè el seu impacte emocional sigui el més incòmode possible convé saber poc sobre la fosca trama i vidriosos plecs, és, dèiem, la història de Julián, un sociòpata (Nacho Sánchez) que dissenya criatures monstruoses per a una empresa de videojocs i que, un dia, salva un nen de morir en un incendi. L’acte heroic, tanmateix, traurà a la superfície un trauma –una perversió– contra la qual fa temps que lluita en va. Una llum d’esperança es projectarà sobre el Julián quan conegui la Diana (Zoe Stein), que li farà sentir que al seu costat, potser, podrà deslliurar-se de la immundícia que porta dins.

Un tema «delicat»

La pel·lícula, fidel a l’estil de Vermut, transmet quintars de desassossec moral des de la seva estranya aproximació a l’horrible amb sorprenent naturalitat, calma i delicadesa; aquesta pertorbadora manera de narrar el dia a dia dels monstres que ens envolten. «Crec que és la meva pel·lícula amb més cotes de malestar. M’agrada enfrontar-me a les coses que em fan por a través del cine. I suposo que mirar als ulls el Julián és una manera de lidiar amb això», explica Vermut. No es tracta, en realitat, d’empatitzar amb el monstre humà, sinó d’entendre el seu sofriment, una mica a l’estil, tot i que se situï a anys llum en tots els sentits, de la gan sèrie ‘Dahmer’ sobre el carnisser de Milwaukee. «És un tema delicat, però crec que donar veu a un personatge, per pervers que sigui, no és justificar-lo. Mostrar algú amb qui no empatitzem com Dahmer o com el Julián pot servir-nos per plantejar-nos com som, analitzar les nostres parts fosques. Hi ha una necessitat constant de ser virtuós en la societat actual i de vegades això es converteix en una olla a pressió de la qual surten comportaments de merda», afirma Vermut.

Nacho Sánchez i Zoe Stein estan asseguts al costat de Vermut. Nodeixen de mirer el director de ‘Magical girl’ i ‘Quién te cantará’, a qui han regalat un treball excepcional com a parella dolençosa a la recerca de redempció, en la mesura que suporten l’ominós pes que destil·la la pel·lícula sense el menor excés: el discret encant de la mirada, el gest, la paraula. «Per a mi, fer del Julián ha sigut un cop emocional perquè en ocasions m’hi veia reflectit: algú que no pot comunicar-se o relacionar-se amb els altres o demanar ajuda. Això és una cosa que és molt dins de tots nosaltres», explica l’actor castellà, premi Max a la millor interpretació per ‘Iván y los perros’. «Jo vaig fer un càsting després que Carlos [Vermut] m’hagués vist en un curtmetratge, ‘Forastera’ [de Lucía Aleñar], i ja des del principi vam connectar molt i vaig pensar: ‘Aquest tio m’encanta i vull treballar amb ell’», afirma entre rialles la jove actriu barcelonina, vista a ‘Merlí: Sapere aude’, dotada de sorprenent magnetisme darrere dels seus trets únics, gairebé ufològics.

La influència de Justin Bieber

Notícies relacionades

BCN, amb quatre noves estrelles, ratifica la capitalitat gastronòmica

El millor servei de sala de la ciutat

L’espurna de ‘Mantícora’ va sorgir, tot i que sembli mentida, de la figura del mateix Justin Bieber. Vermut tenia diverses coses que li rondaven pel cap. Una d’aquestes, la història d’una amiga que s’assemblava al dissortat cantant canadenc i que va començar a sortir amb una noia que era fan seu. «M’atreia molt la idea de la suplantació, de la utilització d’algú que és una versió d’una altra persona que t’agrada», explica el director madrileny, que va anar afegint peces al mecano, com la realitat alternativa i els seus límits, els videojocs i els monstres (virtuals i reals).

«D’alguna manera, tot es va anar unint d’una manera natural, com el mateix títol de ‘Mantícora’, que se’m va ocórrer mentre treballava amb criatures mitològiques per a la renderització dels monstres que crea el Julián. Aquesta aterridora criatura amb cap humà com el mateix personatge... La pel·lícula em va anar parlant des del punt de vista narratiu i el resultat, en fi, és aquí». Un resultat torbador, capaç de deixar en silenci glaçador la gran platea de l’Auditori de Sitges, avesada a mil i un monstres, a mil i un terrors.