Festival de Sitges
‘Cerdita’: sang, terror i venjança contra el ‘bullying’ grassofòbic
Carlota Pereda presenta a Sitges el fenomen de la temporada, un brutal ‘slasher’ feminista protagonitzat per Laura Galán que aniquila les convencions del gènere
Des de fa set o vuit anys, a Carlota Pereda li rondava la idea d’escriure i rodar alguna cosa sobre terror real. Havia vist ‘Memories of murder’, el ‘thriller’ magistral de Bong Joon-ho sobre el primer assassí en sèrie coreà, i, com se sol dir, li va petar el cap en mil trossos. Alhora, pensava en el ‘bullying’ com a motor d’aquesta història que volia explicar. ¿Com podia ajuntar les dues idees? Durant un estiueig, Pereda baixava cada tarda a la piscina del poble i sempre veia una nena que hi arribava sola i a la mateixa hora. «Imaginant les seves raons per fer això, i potser perquè aquells dies llegia Lovecraft, em va passar pel cap la idea de ‘Cerdita’», evoca la directora sobre el que primer va ser un premiat curtmetratge i avui, elevat ja a la condició de llarg, s’ha convertit en una excitant bomba del cine de terror espanyol: una brutal reflexió sobre l’assetjament de tot allò diferent, carregada de sang, venjança i humor negre, a partir d’una noia de poble que les seves odioses companyes sotmeten a un cruel ‘bullying’ grassofòbic.
La pel·lícula ha arribat aquest dissabte a Sitges, on es projecta fora de concurs, amb la bola del ‘hype’ girant sense parar: va ser l’únic títol espanyol que es va poder veure a l’últim festival Sundance i fa poques setmanes es va emportar el premi a millor pel·lícula de terror en el referencial Fantastic Fest d’Austin. Abans, el 2018, el curtmetratge homònim ja havia aconseguit el Goya. «Estem molt agraïdes i emocionades. Com Lina Morgan», diu Pereda entre rialles. «Jo estic molt bé, disfruto molt. Això és una cosa que no passa sempre», afegeix al seu costat Laura Galán, la formidable actriu protagonista tant del curt com del llarg.
‘Cerdita’ és excepcional en múltiples aspectes. És, com dèiem, la història de la Sara, una jove assetjada per la seva grassor a qui la vida li farà un gir el dia en què arribi al poble un home misteriós que segrestarà les seves torturadores. ¿Serà misericordiosa amb elles i ajudarà a salvar-les o les abandonarà a la seva sagnant sort davant d’un dement amb set de venjança? Cine de gènere, pur ‘slasher’ de ‘psycho-killer’ i ganivets afilats, però proveït d’una poderosa mirada política i feminista que aniquila les imposicions del gènere (i de gènere): des d’aquesta ambientació castissa a l’Extremadura profunda que eleva el film a una dimensió universal des d’allò local fins a la nul·la fascinació sadoeròtica pel dolent tan pròpia del ‘slasher’. I sobre tot aquest desafiament a la dictadura del cos normatiu al clixé masclista de la ‘final girl’ aquesta jove habitualment sexi i lleugera de roba que s’enfronta al dolent a l’aquelarre final.
Cossos no normatius
«Hi ha que gent que se sorprèn, i ens aplaudeix la valentia, perquè la Sara surt molta estona en biquini ensenyant el seu cos. ¿Què té això de valent? ¿Algú diu que és valent quan veus una tia en boles en un cartell publicitari de roba interior?», qüestiona Pereda. «Jo no tinc cap problema a mostrar el meu cos. ¿A qui pot molestar veure’l? M’agradaria que la gent es plantegés per què no li agrada veure un cos no normatiu com el meu. I la veritat és que jo em veig guapíssima durant tota la pel·lícula. ¿Passa alguna cosa?», afegeix Galán, tot carisma.
Pereda, forjada al voraç i frenètic món de les sèries, on ha escrit i/o dirigit episodis de ‘Periodistas’, ‘El secreto de Puente Viejo’ o ‘Acacias 38’, es declara cinèfila insaciable, tan capaç de disfrutar amb l’esmentat Boon Jong-ho, amb Aleksandr Sokúrov i amb Claire Denis com amb l’anime o «la cosa més extravagant del cine gore asiàtic». Però mentre en altres cinematografies la mirada femenina en el cine de gènere és cada vegada més gran i més estimulant (Julia Ducournau, Rose Glass, Hanna Bergholm, Léa Mysius, una legió gairebé infinita), no passa el mateix a Espanya, on Pereda és, ara com ara, només una meravellosa rara avis.
Cineastes de gènere a Espanya
«No tinc clar per què passa això: potser perquè hi ha creadores que no han tingut interès pel fantàstic; potser perquè no s’ha comptat amb elles perquè el cine de gènere requereix més inversió i es tira més per homes que per dones. I això que al món del curt hi ha moltes dones amb treballs formidables de gènere, com Mónica Mateo i Maider Oleaga. Però després no han pogut fer el salt al llarg», analitza Pereda. «Jo estic molt orgullosa que la Carlota hagi donat una puntada de peu a aquesta barrera, tant de bo surtin més dones fent terror. I això que jo, i és horrorós dir-ho aquí a Sitges, no puc veure cine de terror perquè em moro de por. Em fa una enveja aquesta adrenalina que deixeu anar... ¡Prefereixo fer-lo que veure’l!», afegeix Galán entre picades d’ullet i contagioses rialles.
