Habitar un conte en un cementiri

Els divendres a les tres de la tarda, un petit grup d’actors, dirigits per la també actriu Analía Couceyro, interpreta, en racons decididament únics i tempestuosos –canonades podrides que degoten, velles escales amb aspecte d’escales d’institut cap a més passadissos de nínxols, que semblen patis de terra revolta sobre la qual poder fingir furgar amb les sabates–, relats de Mariana Enriquez. El públic, mai més de 30 persones, és un públic itinerant que segueix els actors en silenciosa i curiosa processó per entre les tombes, i s’allunya de la multitud voltada, les singulars criptes, per internar-se en aquest altre món de mort emmagatzemada en el qual el jo de cada relat escollit es fa encara més únic.

Va ser August Strindberg, inspirat pels escrits de Max Reinhardt i el seu primigeni teatre de cambra, qui va descobrir el valor d’allò interpretable lluny de l’escenari, davant de cap platea. El dramaturg i escriptor suec va crear l’anomenat teatre íntim, això és, un teatre interpretat davant d’una petita audiència, en el lloc adequat; en el seu cas, habitacions en les quals el públic ni tan sols calia que estigués assegut. Strindberg pretenia trencar la quarta paret, fer, en realitat, de l’espectador aquesta quarta paret i elevar el text interpretat a una pretèrita forma de ‘perfomance’. Al cap i a la fi, les seves obres es basaven en parelles discutint, ¿i què millor que veure-les discutir en el que podria ser la seva pròpia sala d’estar?

Nada de carne sobre nosotras. Així es diu l’espectacle que s’interpreta els divendres a La Chacarita, per temps limitat, i gairebé miraculós: no ha sigut fàcil per a la companyia gestionar els permisos; ni tan sols es permeten fotografies en aquest cementiri, el més gran de la ciutat i el més misteriosament protegit. Invocant l’esperit de Strindberg, Nada de carne sobre nosotras proposa una experiència immersiva, un teatre íntim sepulcral que pren el jo de relats clàssics de l’escriptora argentina com La casa de Adela, aquesta casa fantasma traganens que apareix també a  Nuestra parte de noche, i els converteix en una escena d’un únic actor, o actriu, que és alhora la narradora de la història i tots els seus, sovint ferotgement posseïts, personatges.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I passa una cosa curiosa. Com va anticipar Strindberg, la manera com l’adequació de l’espai potencia un text teatral, ja que crea un vincle amb l’espectador tan íntim que per moments es pot sentir part de l’escena, la interpretació d’un relat escrit per no sortir del cap del lector, per formar part d’aquesta experiència telepàtica que, com deia Stephen King, es produeix cada vegada que un lector llegeix la ment de l’escriptor llegint el que ha escrit, s’eixampla i cobra un altre sentit. Pren cos, o terra, i es converteix en una altra cosa, una cosa que, es podria dir, el lector pot habitar una estona i que a la pròpia autora, que ha participat del recorregut en dues ocasions, se li torna, per moments, irreconeixible. D’alguna manera, més real que la pròpia realitat.

Aquella nit a Buenos Aires, Damián Smajo i Gonzalo Carmona interpreten l’intens i delirant, el tristramshandyà i tràgic i absurd Como pata de chancho, als baixos d’un edifici del barri jueu, davant també de no més de 30 persones. Quan se’n va la llum i comencen els cops a la porta, l’espectador creu que se l’emportaran també a ell, com creuen els protagonistes que alguna cosa, no se sap ben bé què, se’ls emportarà, mentre miren de tornar la vida a la seva mare, la diva morta, reinterpretant inútilment i matusserament trossos de les seves obres londinenques. I una altra vegada l’espai importa. L’obra transcorre en la seva aparent sala d’estar, en la qual s’han distribuït cadires per al públic, que no es disposa a contemplar, sinó a viure, com a La Chacarita, això, el que sigui que passarà, amb ells, perquè ¿potser no es pot viure, també, dins d’un conte?