La memòria del Raval sobre la qual s’ha construït una òpera

«Jo soc de Madrid, una ‘gata’ autèntica. El dia 29 d’octubre faré 87 anys, i els últims 59 els he viscut en el número 19 del carrer Junta de Comerç, al Raval. Moltes persones han vingut al barri des d’altres províncies i altres països obligades per la circumstàncies. Jo, en canvi, he tingut més sort. Jo hi vaig venir per amor».

«El meu marit, Carlos Hernaiz Fernández, era de Conca capital i li va tocar fer el servei militar a l’Estat Major, a Madrid. Molts dies anava a dinar a casa de la seva tia, i allà ens vam conèixer. Vam passar tres anys i escaig de festeig. Aleshores, ell ja treballava a Barcelona, en comerç exterior. Quan ens vam casar, el 1963, vaig venir amb ell. També hi vam portar els seus pares, perquè el Carlos era fill únic, així que necessitàvem un pis una mica ampli i vam trobar el de Junta de Comerç. No vam tenir fills. El meu marit ha sigut per a mi un company de vida i un heroi. Ell sentia un gran respecte per la cultura i m’ho va inculcar també a mi. La cultura és el que ens ensenya a distingir el bé del mal i a conèixer els pros i els contres de les coses, i això és el que hem volgut transmetre al barri, en totes les nostres activitats.»

Fer-se sentir

«Sempre ens ha interessat participar en la vida del barri per intentar millorar les coses. Aquí, en aquest carrer, hem fet de tot. Trèiem taules i els veïns s’ajuntaven per prendre l’aperitiu i, de passada, per parlar dels problemes del Raval. D’aquesta manera, això es va anar convertint en un punt de reunió important. Aquí tots som gent més aviat humil que necessitava ser escoltada i no tenia altres vies per fer-ho. Passaven de nosaltres. Així que fèiem aquestes petites reunions al carrer i venia gent procedent de diferents províncies i diferents països per discutir dels problemes que els afectaven i queixar-se, però sempre d’una manera pacífica. Jo he sigut tota la vida molt activista i encara avui participo en l’associació de veïns del Raval, però no m’han agradat mai les manifestacions. Em fan una mica de por».

«El Raval no és un lloc fàcil, però ha sigut casa nostra i ens ha ensenyat moltes coses. No ens hem plantejat mai anar a viure a un altre lloc. Jo vaig néixer un any abans de la guerra i sé què és sobreviure. I potser per això, perquè recordo aquells moments i vull evitar que tornin, m’he sabut adaptar bé i conviure amb una altra gent».

«En aquests 60 anys, el Raval ha canviat moltes vegades. Quan hi vam venir, el barri estava molt més connectat amb el port. Era quan la prostitució era en plena Rambla. ¡Veies unes coses! Un dia, la meva germana petita era de visita i volia veure què era tot aquest ambient del Barri Xino, i la vaig portar al bar Marsella. Es va quedar mirant amb els ulls molt oberts. I va sortir una dona i li va dir: «¿Què passa, coi de tòtila? ¿Al teu poble no hi ha putes?». Ara continua havent-hi prostitució, però més d’una manera més encavalcada. Tot i que no et pensis... Un dia, el meu marit, que ja estava malalt, i jo veníem del metge pel carrer Sant Pau i es va apropar una noia que no cridava gaire l’atenció, li va agafar la mà al meu marit, se la va posar al pit i li va dir: «20 euros per una palla». ¡I jo era al costat seu! Això ho fa la desesperació».

«Hem viscut moments durs, també. En aquest carrer hem tingut, que sapiguem, quatre narcopisos. Potser n’hi ha hagut més. Però es va lluitar i es va aconseguir treure’ls. Ara, de moment, no n’hi ha, però sí que hi tenim pisos turístics. A la meva finca n’hi ha tres. La droga ha sigut el gran problema del barri, tot i que jo no m’hi m’havia trobat mai fins l’altre dia. Anava caminant pel Pla de la Boqueria a la una del migdia i em va venir un jove i em va dir: «¿Cocaïna? ¿Haixix? ¿En vols? Jo t’ho venc». No m’havia passat mai i em va passar dimarts. ¡Amb gairebé 87 anys! Això ja no se m’oblidarà en la vida».

Un banc per al Carlos

«El meu marit és un home molt estimat al barri. De vegades encara parlo d'ell en present tot i que ja no hi sigui. Sempre va ser molt defensor dels joves i a mi em va ensenyar a entendre i estimar la joventut. El preocupava molt que després d’acabar l’escola als nanos no se’ls donessin oportunitats. El Carlos va lluitar molt per això. També ensenyava castellà a casa als nois immigrants de les pasteres que volien aprendre’l per poder treballar. Per coses com aquesta, era molt apreciat per tothom. «Quan ja estava malalt, la Sonja [Poehlmann] i el Félix [Lozal], que tenien unes botigues de disseny i decoració en el número 17 de Junta de Comerç, van instal·lar un banc al carrer perquè el meu marit pogués descansar i li van posar els nostres noms: Charo i Carlos. Ell va morir el juliol del 2016. El banc el vam cedir a la llibreria La Panafricana, però fa poc van haver de tancar per un problema amb el lloguer i ara tots els béns que hi ha dins estan embargats, així que no el podem recuperar.»

Notícies relacionades

‘La gata perduda’, un projecte titànic entre Liceu i Raval

El Liceu i la Barcelona del futur

«La Sonja era alemanya i va haver de tornar al seu país durant la pandèmia. Abans d’anar-se’n, em va posar en contacte amb la gent del Liceu, que buscaven persones del Raval que els expliquessin històries del barri per escriure una òpera. A mi al principi em semblava una mica estrany, perquè el Liceu ha viscut sempre totalment d’esquena a nosaltres. Al meu sogre li agradava molt l’òpera, però, és clar, no es podia pagar una entrada. Així que el que feia era anar a la Rambla quan hi havia funció per veure tota la gent que anava al Liceu amb els seus cotxes de luxe i els seus vestits de nit. A mi em feia pena que hi anés sol i l’acompanyava. I allà érem en ple hivern, pelant-nos de fred al carrer, esperant que tota aquesta gent sortís de l’òpera i se n’anés als millors restaurants a sopar. Després, quan el meu marit i jo hem tingut l’oportunitat, hem anat algun dia a sopar a aquests mateixos llocs als quals anaven els rics. Ja veus, la venjança del pobre.»

«Vaig comprar dues entrades per a l’estrena de ‘La gata perduda’ a 15 euros cada una, a platea, en un lloc fabulós. El Liceu era ple com un ou. La funció va ser una cosa meravellosa. Jo no soc cap entesa en òpera, però el meu marit em va ensenyar a estimar la música. I, tot i que l’obra és moderna, crec que la vaig entendre. La gent estava entusiasmada i no deixava d’aplaudir i de cridar «¡bravo!», amb una il·lusió... Allà hi havia totes aquestes històries que jo els havia anat explicant; algunes, entre línies, i d’altres, com la del banc del Carlos, ben en primer pla. La realitat del Raval, però tractada de manera que no fereixi ningú. En l’acte final, apareixien molt grans les cares d’algunes persones del barri, i allà hi havia la meva. Tanmateix, el moment que més em va commoure no va ser aquest, que jo ja em tinc molt vista, sinó quan van sortir uns nanos a cantar i ballar hip-hop. I fixa’t que a mi el hip-hop no m’agradava gens, però al veure com disfrutaven aquests nens i com s’entregaven, crec que he canviat d’opinió. Aquests nens, com tanta gent del Raval, són supervivents, i veure’ls allà, a l’escenari del Liceu, amb aquesta alegria, és una cosa que no té preu. Només per coses així, ja val la pena tot l’esforç que s’ha fet».