‘Smile’, la pel·lícula de terror que tothom vol veure

‘Smile’ no és un èxit local, sinó un fenomen global. El cap de setmana de la seva estrena va ser número 1 al ‘box office’ dels Estats Units i va recaptar més de 22 milions de dòlars (el seu pressupost és de 17). I, a dia 7 d’octubre, havia collit mundialment més de 52 milions de dòlars. ‘Smile’ és una pel·lícula d’estudi (és de Paramount, no és producció independent), però no venia avalada per res ni per ningú. Ni se sabia res d’aquesta cinta fa uns mesos, ni està dirigida per un cineasta conegut (és el primer llargmetratge de Parker Finn), ni té actors coneguts: la protagonista és Sosie Bacon, que vam veure en la sèrie ‘Mare of Easttown (2021) i que, com a curiositat, és filla de Kevin Bacon i Kyra Sedgwick. Llavors, ¿a què es deu llavors el seu èxit? Tot i que és impossible precisar per què una pel·lícula toca la fibra de l’espectador, hi ha algunes possibles raons.

‘High concept’ i màrqueting viral

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La primera raó de l’èxit de ‘Smile’ és que té un ‘hight concept’ irresistible. S’articula entorn d’una idea potent i inquietant: un somriure histèric transmet una maledicció. El tema del riure com una cosa sinistra fa molta por, més encara quan ve potenciat per una campanya de màrqueting extraordinària. I aquesta seria la segona raó de l’èxit de ‘Smile’. Part de la seva promoció ha consistit a situar estratègicament entre el públic d’esdeveniments esportius reals, com ara partits de beisbol, persones estàtiques i amb un somriure horrible al rostre. Aquestes imatges, òbviament, s’han viralitzat i han alimentat la curiositat a internet per la pel·lícula. Això enllaça amb un tercer possible motiu de l’èxit de ‘Smile’: la capacitat de les xarxes socials (especialment Twitter i TikTok) per convertir determinades pel·lícules en un ‘hype’ (proposta entorn de la qual es gesten expectatives desorbitades). La creació d’expectatives entorn d’una pel·lícula no es dona només amb el terror, però és un gènere propens a aquesta excitació/expectació contagiosa en les xarxes: altres fenòmens de terror recents en aquesta línia serien l’espanyola ‘Cerdita’ (arriba el 14 d’octubre) o ‘Barbarian’, que encara no se sap quan s’estrenarà a Espanya. Tampoc no s’ha de negar que juga a favor de la taquilla de ‘Smile’ el fet que encara no estigui piratejada.

Tanmateix, seria injust considerar que la majoria de les raons de l’èxit de ‘Smile’ són externes. No és així. Si la pel·lícula ha arrasat és per mèrits propis. Com passa amb les propostes entorn de les quals hi ha tanta expectació, pot resultar decebedor si s’espera un clàssic instantani. Però és molt efectiva. Aquest concepte potent, el riure com una cosa atroç, un maneig hàbil de la tensió i, sobretot, uns quants ‘jump scares’ (ensurts visuals o sonors) ben posats fan que funcioni com un rellotge. En les projeccions de ‘Smile’ el públic està tens i espantat, i aquest plaer inquietant de disfrutar passant por ha potenciat una cosa que s’està perdent i que abans era clau d’èxit: la recomanació, el boca-orella. Una cosa que, al tractar-se d’una pel·lícula sobre el contagi d’un somriure sinistre, és curiosa i té encara més sentit.