Javier Bardem: «Em fa il·lusió fer per fi una pel·lícula que puguin veure els meus fills»

Si crèiem que Javier Bardem s’havia encasellat en papers de dolent, ara la seva carrera s’obre cap a una nova dimensió. A la seva última pel·lícula, ‘Lilo, mi amigo el cocodrilo’, ens sorprèn amb un personatge que canta i balla juntament amb un simpàtic rèptil que té la particularitat d’expressar-se a través de la música i que compta amb la veu de Shawn Mendes. El film arribarà a les sales de cine el divendres 21 d’octubre.

Si ens remuntem als seus inicis... la primera vegada que el vam veure cantar va ser a ‘Boca a boca’ entonant ‘Make ‘Em Laugh’ de ‘Cantando bajo la lluvia’

¡Exacte! I no només això, també a ‘Huevos de oro’ cantava ‘Por el amor de una mujer’, de Julio Iglesias. 

¿I què ha passat ara perquè reprengui aquesta faceta oculta?

És veritat que he passat de no cantar a fer-ho a tres pel·lícules seguides: ‘La sirenita’ (live-action del clàssic de Disney dirigit per Rob Marshall en la qual encarnarà el Rei Tritó, encara pendent d’estrena), ‘Ser los Ricardos’ (per la qual va estar nominat a l’Oscar) i ara aquesta. Llavors, a veure què passa, per què. Ja que no m’ho he preguntat gaire, només he pensat que, si la vida me l’ha posat allà, ho havia d’aprofitar. I després hi ha el pes dels meus fills, que mai han pogut veure una pel·lícula meva perquè són encara petits, imagina’t. ¿Què els poso, ‘No es país para viejos’? Jo crec que els queda una mica per a això (riu). Així que serà la primera vegada que em vegin en una pantalla, i la veritat que em feia il·lusió això. ¡Tot i que també tinc molta por!

Es nota que s’ho ha passat molt bé rodant aquesta pel·lícula.

Home, si et tires a aquesta piscina has de nedar i bussejar, anar d’esquena i en mode papallona. Si et mulles, ho fas en conseqüència. I era important disfrutar-ho, perquè el personatge és pur plaer, un tipus amb gran passió pel que fa i que està desitjant compartir-ho amb els altres, així que calia deixar els dubtes a un costat, els conflictes o el que fos. El que més m’agradava d’ell era que sempre té un somriure a la cara i això en aquests temps que corren em semblava bonic, poder desprendre aquesta energia. I que bé que això es tradueixi en música, en moviment i que la gent i els nens el vegin i el disfrutin. I amb un cocodril que és a més, molt ‘cute’. 

¿Ha arribat aquest paper en un moment de la seva carrera en què necessitava divertir-se?

És veritat que ja no m’importa el que la gent opini. Els intèrprets necessitem un espai per poder expressar-nos. No sempre es té l’oportunitat de fer grans pel·lícules, però igual a través d’altres es pot arribar millor al públic. És una sort, en aquest sentit, poder fer una pel·lícula amb Aaron Sorkin i una altra amb un cocodril. A mi em sembla un luxe. D’una banda, uns textos impressionants al costat d’una actriu meravellosa com és Nicole Kidman i de l’altre, unes composicions musicals de no creure, fetes pels responsables d’‘El gran showman’, que va cantar amb un cocodril. Em quedo amb les dues. I no s’ha de menysprear l’una davant de l’altra. 

A més, els directors de ‘Lilo, mi amigo el cocodrilo’, són Josh Gordon i Will Speck, que van debutar amb ‘Patinazo a la gloria’, un clàssic modern de la comèdia. ¿Es veuria ara posant-se unes malles com Will Ferrer en aquesta pel·lícula?

Mira, quan vaig dir que no a ‘Minority Report’, de Steven Spielberg, va ser perquè volia rodar ‘Los lunes al sol’. I també perquè no em veia jo en aquell moment preparat, ni per fer una pel·lícula en anglès (que llavors no dominava), ni fent ciència-ficció d’acció, que se suposa que no era el meu rotllo. Si m’envien ara aquest guió, no m’ho pensaria ni dos segons i segur que m’ho passaria formidablement saltant per les teulades sent robot. 

En aquest sentit, ¿hi ha un temps per a cada cosa?

Absolutament. Fa deu anys potser em creia jo un actor molt seriós per fer certes coses (fa un gest d’intensitat i riu). Però mira que no és seriós posar-se davant d’un equip i fer un número musical. I jo sol, perquè el cocodril no existia, el posaven després en efectes especials. Però l’exactitud que s’ha de tenir en aquest tipus de produccions en cada gest, en cada pas, és una cosa que mai havia experimentat. De vegades creiem que el més intens és el més difícil, i no és cert. 

¿Quin és el pitjor enemic del cine després de la pandèmia? 

Les plataformes estan molt bé, però també hi ha molt contingut que passa desapercebut, i l’excés de pel·lícules (o de contingut, com diuen) pot produir un efecte de cansament, d’esgotament. ¿Al final què veig? I perds una hora buscant i no veus res. I crec que aquest és el pitjor dels enemics, la incapacitat de decidir sense pensar que veuràs alguna cosa sentint que et perdràs una altra cosa, l’última gran sèrie del moment, per exemple. Això abans no passava, tenies cinc pel·lícules i ara has de decidir entre cinquanta. I d’aquí un mes n’hi ha cinquanta més. I això té a veure amb la cultura en la qual vivim, amb aquesta por de no estar formant part de la conversa. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Té vostè FOMO (Fear of missing out) o terror a perdre’s alguna cosa? 

Intento no tenir-lo, tinc 53 anys i això mai havia format part de la meva vida. Però ho veig en els meus fills i també ho veig en els adults del meu voltant. Anem molt disparats i això afecta a tot, com consumim les coses i com aquestes coses ens consumeixen a nosaltres.