Madeleine Peyroux, el subtil eco d’un món antic en l’obertura del Festival de Jazz de Barcelona

Es diria que Madeleine Peyroux, a poc a poc, es va acostant a l’edat que sempre semblava que volia tenir (ja va pels 48), vista la seva estètica sonora ‘vintage’ i les capes de sofertes vivències que acumula el repertori. En els seus concerts manen les ressonàncies d’un altre temps, els reflexos d’una cançó tenyida d’un jazz previ a la revolució ‘bebop’, amb maneres insinuants, de gran elegància, si bé afligint certa linealitat. Sempre acabes sentint que falta alguna cosa que trenqui la quarta paret i desencadeni l’emoció, tot i que ella s’apliqui desplegant simpatia i piropejant, en un esforçat castellà, els europeus en general, «que parlen més idiomes que els americans».

De Billie a Joséphine

La pauta la va marcar aquest ‘Careless love’ que al seu dia va posar en circulació noms com Billie Holiday i Bessie Smith, i que va aportar 11 de les seves 13 cançons. Hi van ser el suau swing de ‘Don’t wait too long’, la palpitació ‘bluesy’ de ‘J’ai deux amours’ (peça del repertori de Joséphine Baker) i la vaporosa lentitud de ‘I’ll look around’, amb la seva precisa dicció fluint entre les delicades bastides del quartet, distingit pels pessics de guitarra de Jon Herington i la docta tasca al piano i l’òrgan d’Andy Ezrin.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Peyroux és la cantant capaç de gestionar un gargamellejo inesperat sense desquadrar el ‘tempo’ (en la versió dinamitzada de ‘Dance me to the end of love’, de Leonard Cohen), i tot en la seva manera d’interpretar i de dir va ser d’una extrema pulcritud. Però tot i que va presentar un tema nou, ‘Heart’, afí a la tonalitat de la nit, va oferir un perfil atemporal i va deixar fora de pla la seva faceta de compositora airejada al seu últim àlbum (‘Anthem’, 2018) on obria l’espectre lliscant subtils trames de funk i jazz rock.

En lloc de dir-nos que continua movent-se cap a altres territoris, va preferir recalar al faristol de Tom Jobim (‘Agua de beber’) i de Facundo Cabral: vivaç assalt en castellà a ‘No soy de aquí, ni soy de allá’, encarrilant el bis. Amb tot això, la nit es va decantar per l’exercici del retrobament amb tot allò que la va posar al mapa gairebé dues dècades enrere, potser buscant-hi la inspiració per al que hagi de venir.