Eduardo Casanova: «El meu referent per fer cine és la vida real, que és exactament el mateix que detesto»

¿Què suposa per vostè haver guanyat en dos festivals tan, en principi, antitètics com el Karlovy Vary i Austin? I ara és aquí, a Sitges.

Un recorregut curiós, sí. Als programadors dels festivals els ha passat una mica el que li passa a l’espectador quan veu la pel·lícula i el que li sol passar a la gent quan em veu a mi: que no sap on ficar-nos, per aquesta cosa de ser inclassificables. Però és positiu haver funcionat en llocs tan diferents amb un melodrama fantàstic. Té alguna cosa de justícia poètica. A mi m’agrada.

‘La piedad’ posa el focus en una relació maternofilial malaltissa, però també sobre la toxicitat de certa dependència entre persones.

La pel·lícula va sobre la recerca de la llibertat i adonar-se’n que no existeix. Com quan estàs en una relació i tens ganes de deixar-ho però no n’ets capaç. Ens ha passat a tots: estàs amb algú, vols deixar-ho, lluites, ho aconsegueixes i... et trobes fatal. Lliure, però fatal. I d’això parlo a ‘La piedad’: no sé si a tothom li ha passat, però a mi sí. He fet la pel·lícula perquè això, tant de bo, pugui canviar en mi.

¿Quant hi ha d’autobiogràfic al film? Tot transmet un aire tan personal que fa l’efecte, potser fals, que vostè és l’àlter ego del personatge protagonista.

Hi ha molt de mi a la pel·lícula. Està escrita i pensada des d’un punt de vista molt personal i tot el que dirigeixo al final s’acaba contaminant una mica de mi, per bé o per mal Tot està inspirat en mi, en les meves relacions, les meves pors, el meu dolor. Tot i que hi ha tant de mi en el personatge del fill com en el de la mare.

¿El dolor, el patiment, és un dels seus motors creatius?

És una pregunta una mica per al ‘Sálvame’, però sí. Jo creo des del dolor. Em turmenten moltes coses. I m’agrada plantejar la creació artística des de les coses que no he pogut solucionar. Així m’ajuda a solucionar-les. No concebo la vida sense el cine, sense rodar. M’ha salvat la vida unes quantes vegades.

¿Per què aquesta història en paral·lel amb la família Corea del Nord i la figura del dictador Kim Jong-il?

Una de les pors més grans que tinc és la mort. I d’alguna forma, la maternitat té a veure amb aquesta por. Un té un fill per molts motius, però també per mantenir-se eternament al món, fins i tot quan ja no hi ets. És l’instint de supervivència. I amb els líders polítics i les dictadures passa una mica el mateix: el líder mort continua sent el pare de la nació i d’alguna manera perdura per sempre. També té a veure amb el meu treball com a director.

¿Té afany de perdurar?

Inconscientment, crec que faig cine perquè quan mori segueixi aquí d’alguna manera. És egoisme i egocentrisme, però és una cosa profundament humana...

¿Tem que pugui resultar ofensiva la comparació que fa entre certes relacions maternofilials i la dictadura nord-coreana?

Per descomptat que em preocupa, perquè soc una persona feminista. M’atreviria a dir feminista radical. En aquest sentit, no parlo de les mares en general, ni de la maternitat, sinó d’una dona que és mare. No penso que totes les dones que decideixen ser mares són així. De fet, a la pel·lícula hi ha altres tipus de dona i mare molt diferents del que representa el personatge d’Ángela Molina. Tampoc he volgut donar a entendre que la dona tingui l’obligació, el dret, el deure de ser mare. La dona pot fer el que li surti del cony.

¿D’on li ve aquesta fascinació estètica pel règim nord-coreà?

Vaig estudiar cine a San Antonio de los Baños, a Cuba. Em va començar a interessar molt la figura dels líders. La idea de lideratge em pertorba molt. També m’interessa molt la complexitat de l’ésser humà i els dictadors són persones bastant complexes. En concret, m’interessa Kim Jong-il perquè la seva dictadura va ser terrorífica i peculiar. Estava obsessionat pel cine i va construir el seu país, la capital, com un plató de cine gegant. I de sobte jo faig una mica el mateix. La diferència és que jo no mato ningú, és clar.

El cine de gènere, en general, ha sigut rodat per homes, tot i que en els últims temps hi ha cada vegada més mirades femenines molt enriquidores. ¿Fins a quin punt creu que és necessària la mirada ‘queer’ en el cine de gènere, en el cine de terror?

És molt necessària. Molt. Crec que hi ha directores de gènere increïbles, com Julia Ducournau i Carlota Pereda. Però és una obvietat dir que ens falten més dones fent pel·lícules de gènere. El cine de terror, els grans mestres a qui estem acostumats, no només no són dones, sinó tampoc persones LGTBI. I a mi, com a persona LGTBI, em ve de gust fer una pel·lícula que no tracti només temes ‘queer’, sinó que sigui de terror, perquè la meva lluita com a persona és intrínseca a qualsevol història que expliqui. Crec que els maricons podem fer molt bon cine de terror perquè sabem perfectament el que és la por.

El seu cine és molt personal, però voldria preguntar-li si té algun mirall en què es mira, o s’ha mirat.

Quan escric i dirigeixo, intento no mirar massa d’altres perquè ja està fet i vull donar-li al públic una cosa nova. Em fascinen l’humor de Todd Solondz, la foscor de Polanski, el tarannà punk de John Waters. Però no són referències per a la meva creació. La meva referència és la vida real, que és exactament el mateix que detesto. La vida és tant la meva referència com el meu temor. Suposo que és difícil creure que les meves pel·lícules es basin en la realitat i després ho pinti tot de color rosa. Però és així.

¿Per què la seva fixació pel rosa? En la seva ‘opera prima’, ‘Pieles’, era la paleta de color dominant.

Tot en el meu cine gira al voltant al rosa. És un color estigmatitzat, el que més problemes té. I sempre acostumo a donar la mà a qui més problemes té. És com donar-me la mà a mi mateix.

Li he de preguntar per la polèmica generada a les xarxes després de la seves declaracions en una entrevista en què deia que no volia que els votants de Vox veiessin ‘La piedad. ¿Se’n penedeix?

En absolut. No puc ni m’he de penedir del que dic o penso. Sempre tindran preferència per veure les meves pel·lícules les persones més democràtiques, però si algú de Vox està interessat a veure-la, jo l’aplaudiré.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

¿Li sap greu haver acabat sent tendència a Twitter, com li passa a Samantha Hudson quan llança alguna de les seves invectives a la ultradreta?

Mira, un dia el president del partit d’ultradreta espanyol deia en una entrevista que no creia en els col·lectius, però que hi havia persones homosexuals en el seu partit. En fi, els maricons podem ser a tot arreu. Ara bé, s’ha de tenir certa intuïció i saber a quins llocs estarem més segurs. Però de dret a ser a tot arreu, en tenim.