Jaime Rosales: «La precarietat existeix, però la pobresa extrema no»

¿Com sorgeix la idea i què volia explicar a través d’ella?

A mi m’interessava explicar que, al llarg de la vida, tenim relacions afectives, sentimentals, amb persones que són molt diferents les unes de les altres. I aquestes diferències, crec que tenen a veure amb un aprenentatge en l’amor, amb una maduració. I això és el que a mi m’interessava com a punt de partida. Després resulta que hi ha altres temes que es poden trobar a la pel·lícula, des de coses vinculades a l’entorn social, qüestions de violència domèstica, però la llavor era aquesta idea de la maduració i d’aprenentatge a través de la prova i l’error amb parelles molt diferents. 

En aquest sentit, ¿per què va decidir explicar la història a través d’una dona?

Vaig trobar un reportatge fotogràfic entorn d’una dona americana, jove i amb diversos fills, que havia passat per diferents relacions, i aquesta va ser la meva font d’inspiració. Vaig pensar que seria curiós portar-lo a Espala, convertir-lo en pel·lícula i afegir-hi coses meves, lògicament. 

¿De quina manera entroncaria aquesta pel·lícula amb la resta de la seva filmografia?

Jo he fet pel·lícules. Algunes de temàtica social, altres de temàtica política, altres de temàtica espiritual, altres de temàtica psicològica. I aquesta jo crec que és una mica síntesi de tot això. Hi ha el tema de la família, el de la soledat congènita, hi ha un tema social que té a veure amb la redefinició dels rols entre homes i dones i també la qüestió de l’ascensor social. Pot ser que l’entorn s’assembli al de ‘Hermosa juventud’, però en aquell moment vaig voler fer un retrat del moment, de la crisi econòmica i com la joventut s’enfrontava a un futur difícil. En canvi, han passat deu anys i em sembla que, tot i que hi continua havent problemes, tot és més esperançador. Per això la pel·lícula és més lluminosa i el personatge acaba millor del que va començar, al contrari del que passava a ‘Hermosa juventud’. 

¿Tan optimista es troba? No ens trobem en un moment especialment bo.

Jo crec que vivim un moment de neurosi social, no trobo cap altra paraula millor. Si tu mires des del punt de vista material en els últims trenta anys, per agafar un espai de temps definit, tot ha millorat. Els cotxes són millors, les neveres són millors, els ordinadors són millors, els rellotges són millors, la roba és millor, l’alimentació és més sana. Tot no només és millor, sinó que és més barat. Abans no podies comprar pollastre, ara quan vas a la fleca hi ha pa amb sègol, amb gluten, sense gluten, rodó, quadrat, i això passa a Alcobendas, a la província de Badajoz i al barri de Salamanca. Des del punt de vista polític, la millora és indiscutible. Hi ha una guerra ara a Ucraïna que ha generat una resposta de solidaritat de tots els països, abans hi havia una guerra i era problema de l’altre. Hi ha un problema d’immigració, un desastre humanitari, tothom el mutualitza, agafa quotes, ajuda, envia aliments. A l’Àfrica ja no hi ha nens que es moren de gana, aquells nens amb la panxa inflada i mosques a la boca ja no existeixen. La precarietat existeix, però la pobresa extrema, no. Des del punt de vista social, és molt millor ser un homosexual avui dia que fa trenta anys, és molt millor ser discapacitat avui que fa trenta anys, és molt millor ser una minoria racial avui que fa trenta anys i per descomptat és molt millor ser dona avui, que fa trenta anys. Quan tu ho mires, tot ha millorat i, tanmateix, tenim una psicosi que tot està empitjorant, que estem pitjor que la generació anterior, i no és cert. La gent viatja a molts més països, té més vacances, té una cobertura sanitària més gran, d’atur. 

No hi estic gaire d’acord. La precarietat continua existint i molts joves viuen gràcies als seus pares, a la generació anterior.

No hi ha res dolent que els pares ajudin, perquè sempre ha sigut així, els nostres també van estirar els seus. Jo soc el que soc gràcies als meus pares, i espero poder ajudar les meves filles. No som xampinyons que naixem al bosc, som éssers humans i la família d’origen i la família que crees són molt importants. Ara els joves estan més preparats que mai, parlen idiomes, saben més, tenen llocs de responsabilitat molt abans, saben més tecnologia, han viatjat més. Ens donen mil voltes, el món va millor. 

Llavors, ¿de qui és la culpa d’aquesta ‘neurosi social’?

Dels mitjans de comunicació que, en un moment donat, es van adonar que l’important era explicar males notícies i la gent es va creure que vivia al pitjor dels mons. Dit això, crec que s’ha de continuar millorant. El que va passar amb la pandèmia va ser extraordinari, una resposta mundial, tots els governs coordinant-se, per buscar vacunes, coordinar protocols, intercanviar informació. El que ha passat ara amb la guerra d’Ucraïna també ha sigut extraordinari. Com repartir-se, ajudar les dones, els nens. 

¿Volia parlar en aquesta pel·lícula de la masculinitat tòxica? 

No m’agrada ni la paraula masculinitat, ni la paraula tòxica. A mi m’agrada més parlar d’homes i dones, hi ha el masculí i el femení i després hi ha relacions conflictives. Una substància tòxica és una cosa que mata. La paraula masculinitat no està en el meu vocabulari, i relació tòxica tampoc. Relació violenta, relació conflictiva, sí. Jo sempre he rebutjat la violència des de les meves primeres pel·lícules, perquè em sembla que la violència és un fracàs de la raó i em sembla que els homes que es mostren a la pel·lícula no són iguals, el primer no és igual que el segon ni el segon igual que el tercer. Quan parlen de masculinitats tòxiques em sembla un eufemisme. 

¿No li sembla bé que apareguin nous termes per retratar una realitat des del punt de vista feminista?

Jo utilitzo el meu vocabulari, cadascú pot utilitzar el que vulgui. Jo quan em refereixo als homes i les seves característiques els anomeno homes, no masculinitat, perquè conté un prejudici negatiu cap a l’home, i hi ha homes bons, mitjans i dolents, igual que hi ha capellans, professors, policies, i dones bones, mitjanes i dolentes. 

¿No creu que alguns homes han reaccionat malament a la presa de consciència de les dones? 

Sí, és clar, hi ha homes que reaccionen davant tots els fenòmens de canvi amb resistència, i dones que també, i cada ideologia reacciona davant la seva ortodòxia al que ve. Abans deia que el món està millorant, i ho fa per als homes i les dones. A mi m’encanta treballar amb dones, però no m’agraden les quotes, que em diguin que he de tenir una directora de fotografia dona, una muntadora dona, jo ja tinc la meva directora de fotografia perquè és excel·lent, la meva muntadora, però no fa falta que ningú m’ho digui. Aporten molt valor, i gràcies a la feina conjunta tot surt millor. Però no m’agrada que em diguin ni com he de pensar, ni què he de fer, ni amb qui he de treballar o passar el meu temps lliure. Ja soc grandet per prendre les meves pròpies decisions. No fa falta que la meva dona em digui que he de canviar bolquers perquè jo ja ho fes, ni que portés les nenes a l’escola. 

Llavors, ¿no creu que les quotes hagin contribuït que ara tinguem un panorama més divers i estiguem assistint a un ‘boom’ de noves directores que aporten noves mirades? 

Crec que no hi ha cap llei que faci que una pel·lícula sigui millor o pitjor, no existeix, el que fa que una pel·lícula sigui millor o pitjor, és la inspiració dels creadors que hi ha darrere. Una pel·lícula no és millor perquè estigui dirigida per un home, una dona, un musulmà o un jueu. Si el que importa és que la pel·lícula sigui bona, és per la qualitat de les persones que hi ha darrere. Tot el que interfereixi que la qualitat s’obri pas lliurement, és dolent per a l’art. Pot ser que sigui bo per a qüestions socials, però no per a l’art. 

És curiós, jo no he tret el tema de les quotes, però fa una setmana, Juan Diego Botto deia exactament el contrari, que les quotes eren el millor que li ha passat al cine espanyol.

Cada un és lliure de pensar com vulgui. També et diria que em sembla que hi ha catequismes ideològics. I jo no soc allà, així que sempre serà una mica més incòmode parlar amb mi, perquè a mi em sembla meravellós que hi hagi dones treballant, que és un progrés social, però em sembla fatal que s’implementin quotes o premis, o mesures proteccionistes. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Per què estructura la pel·lícula a través dels homes si la protagonista és una dona?

Em semblava interessant utilitzar aquesta estructura, però que el punt de vista fos el d’ella. Podia haver fet la pel·lícula al contrari i hauria sigut la mirada d’ells sobre la dona. En canvi, en aquest cas és la mirada d’ella sobre ells. El cine, el punt de vista, la mirada, s’associa amb el desig, i sent jo un home em semblava un repte acostar-me al personatge d’ella des del seu desig. ¿Per què desitja aquest home? I era important perquè en les relacions de parella no només hi ha l’ideal de felicitat, també hi ha el desig, que és una mica més primitiu. És important no infravalorar la capacitat que tenim d’anar cap on no ens convé, és una cosa molt humana.