‘Bourdeaux Concert’, de Keith Jarrett: l’adeu d’un gegant

Era impossible que Keith Jarrett sabés el que havia de passar. I, tot i així, és impossible escoltar aquest disc sense sentir que d’alguna manera és un comiat. ‘Bordeaux Concert’ es va gravar l’estiu del 2016 durant la seva última gira. Un any i mig després, Jarrett va patir dos vessaments cerebrals que el van allunyar dels escenaris. Molt probablement, per sempre. El concert de Bordeus, juntament amb ‘Munic 2016’ i ‘Budapest Concert’, gravats durant la mateixa gira i publicats recentment, tenen inevitablement regust de final. I és un final lluminós i radiant. Un adeu inesperat però digne de qui ha sigut un dels grans improvisadors del seu temps i una icona de la música moderna.

Jarrett ha cobert molts fronts. Però els seus recitals de piano sol, gràcies en especial al ‘Köln Concert’, el van convertir en llegenda: concerts en què Jarrett s’asseia davant el piano sense saber què tocaria. Durant dècades, les seves improvisacions en solitari van ser com teles d’enormes proporcions. Vols lliures que ningú del públic –ho sap qualsevol que l’hagi pogut veure en concert– s’atrevia a interrompre amb aplaudiments, murmuris ni tosint. Més tard va canviar aquests llargs viatges per col·leccions de peces més curtes, com en el concert de Bordeus. Però en mural o en miniatura, la inventiva de Jarrett ha sigut sempre extraordinària.

Un gran interrogant

‘Bordeaux Concert’ arrenca fort, com un gran interrogant. Música atonal, suspesa en forma de pregunta que es va resolent a poc a poc, riquíssima en idees i matisos, fins a fer-se gairebé cançó. Queda encara una hora de música però, d’alguna manera, tot el que vindrà ja està anunciat en aquesta primera part. La bellesa diàfana d’una cosa que sembla gòspel, les arestes anguloses del be bop, el lirisme de la música romàntica, la senzillesa de les melodies del folklore, el rigor del contrapunt. Pocs pianistes arriben a tant, i encara són menys els que destil·len tot aquest saber en una música tan ben definida, amb un propòsit tan clar.

En el concert de Bordeus hi ha trajectòries atrevides que mai van a la deriva i parades en llocs inventats per Jarrett que sonen com si sempre haguessin estat allà. ‘Part IX’, aixecada amb la riquesa harmònica de les cançons escrites per a Broadway, podria ser un estàndard amb rematada barroca. ‘Part III’, una cançó de bressol. En la tornada imaginària de ‘Part VII’, Jarrett miola com si amb la seva veu pogués empènyer la música cap a la nota que busca per fer de la improvisació cançó. ‘Part X’ sembla una partitura escrita per a un munt de veus que es persegueixen i es responen, si bé la resolució s’escriu sobre la marxa. ‘Part VIII’ és el blues que mai falta en els concerts de Jarrett. I el final, plàcid a ‘Part XII’ i solemne a ‘Part XIII’, és el commovedor adeu d’un músic que ha brillat fins al final. Roger Roca

Altres discos de la setmana

La cantautora anglesa reapareix autoproduint-se i traient or del seu llenguatge musical, un impressionisme de marea alta en què dialoga amb el seu subconscient a propòsit de la soledat i les pors mundanes. La boira folk i ‘indietrònica’ d’altres temps desemboca en un cançoner oceànic que, a partir del piano, reserva atmosferes tenses i marejadores, amb al·lusions a amics perduts (Andy Weatherall, Hal Willner) i un fons final de reconciliació amb la vida. En el camí dels grans. Jordi Bianciotto

El grup que Anglaterra només sembla recordar quan arriba alguna competició important de futbol de seleccions publica el seu primer elapé en 13 anys, però ningú ho diria, perquè en aquestes 10 noves cançons (més 3 versions alternatives) Ian Broudie i els seus es mostren tan frescos com en els agitats dies de ‘Three lions’. Pop emocionant tallat amb carinyo, honradesa i ofici que, malgrat arrossegar un pòsit de melancolia, transmet ganes de viure i estimar. No és poca cosa. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Ozuna, sabedor de cert cansament del reggaeton i els seus dots per adaptar-se a gairebé tot, ha teixit el seu cinquè àlbum amb fils de totes bandes, com a bon mestre cosidor del pop llatí que és (per això es recolza en col·legues de molt caràcter en els seus sons). Sap que les tendències passen ara pel dembow i el toque dance que impregna tot el que és urbà (destaca aquí ‘La Suzi’, amb la col·laboració de Nesi). El porto-riqueny està més afinat que en algun dels seus últims treballs: conserva bé l’essència i juga més que correctament a tots els pals que es proposa tocar. Ignasi Fortuny

El llegat cohenià torna a inspirar, aquest cop ampliant l’enquadrament i incloent temes de la seva era madura, com el que dona títol al disc, xiuxiuejat per Peter Gabriel, o el fantasmal ‘You want it darker’, amb la veu profunda d’Iggy Pop. Àlbum de tonalitats flotants, amb producció de Larry Klein escorada subtilment cap a un jazz d’avantguarda, cobrint des de l’homenatge instrumental (Bill Frisell, Immanuel Wilkins) fins a l’apogeu vocal de Mavis Staples a ‘If it be your will’. J. B.