La contraonada masclista al #MeToo ja és aquí

El de Dolera, després s’ha vist, no és un cas aïllat. A Catalunya, exalumnes de l’Aula de Teatre de Lleida i de l’Institut del Teatre han denunciat en els últims anys dècades d’abusos per part del professorat. En els dos casos, la justícia no ha arribat a encausar cap docent. Antonio Gómez, el professor de Lleida, va fugir a Brasil amb els 60.000 euros que li va pagar l’ajuntament en concepte d’indemnització per tancar el cas. Però alguna cosa s’ha remogut al sector: després de detectar més de 150 casos d’abús o assetjament, l’Acadèmia del Cinema Català va posar en marxa al maig un pioner departament d’assessorament psicològic i legal per a les víctimes. Dels 150 casos, menys del 10% s’han convertit en denúncies. El silenci, la por i l’escassa confiança en la justícia continuen pesant en un món petit, on tots es coneixen. A Espanya, el cas que va encendre la metxa i va provocar un veritable tsunami d’ira i sororitat va ser el de ‘La manada’. El 2018, l’any de la històrica manifestació feminista del 8 de març que va inundar les places de tot el país, desenes de milers d’espanyoles van sortir al carrer per mostrar la seva ràbia i indignació davant la resposta de la justícia, que va arribar a descriure la violació grupal de Pamplona com a «ambient de gresca i alegria». Cinc anys després, el consentiment està recollit en una nova llei, la del ‘només sí és sí’, que acaba d’entrar en vigor. I dels 5.000 jutges que hi ha a Espanya, un terç ha realitzat el curs en perspectiva de gènere que va començar a impartir-se poc després, el 2019. El que també ha canviat en aquests cinc anys és el vocabulari que utilitzem. La majoria de la societat ha interioritzat conceptes com consentiment, sororitat, privilegi o masculinitat tòxica, termes que s’han incorporat veloçment a la conversa. El ‘click’ mental, entendre que el patriarcat no és la caricatura d’un senyor ranci que fuma puros i li toca el cul a la seva secretària, sinó una cosa molt més estructural, que tots respirem, un subtil, invisible i efectiu sistema en el qual tots hem sigut educats i que ha sigut perfeccionat al llarg de segles, és encara molt desigual. La bretxa és doble: generacional i entre dones i homes. Ells, fins i tot els que es descriuen com a feministes de bé, continuen sent reticents a promoure canvis en un sistema dissenyat a favor seu. Però el canvi és palpable i imparable. Quan la setmana passada es van viralitzar els càntics masclistes del col·legi major Elías Ahuja, molt pocs van dubtar que aquests formen part de l’anomenada «cultura de la violació», un concepte molt poc utilitzat abans del Me Too i avui plenament assimilat.

Notícies relacionades

Me Too a la universitat: més de 25 professores denuncien assetjament i violència masclista

Així va néixer el moviment #MeToo: un article periodístic i un tuit

Als Estats Units, l’escala i velocitat dels esdeveniments ha sigut diferent. El moviment va donar pas a una onada de denúncies per abús i assetjament sexual que van treure a la llum dècades d’impunitat i silenci. Moltes víctimes van parlar i, per primera vegada, van ser escoltades. La justícia no és tan ràpida com Twitter, però en cinc anys hi ha hagut una reguera de dimissions, acomiadaments, demandes, judicis, acords extrajudicials i canvis en la cultura corporativa de les empreses. Han caigut figures tan poderoses com el carismàtic fundador de Pixar, John Lasseter, o el fundador de Fox News, Roger Ailes, per no parlar dels esgarrifosos casos deBill Cosby, Jeffrey Epstein o Larry Nassar, violadors en sèrie que van gaudir durant dècades d’un enorme prestigi social i van deixar darrere seu centenars de víctimes. El Me Too va ser el combustible que necessitava el 2017 la, en aquell moment, incipient quarta onada feminista. Però ja sabem el que passa amb les onades: van i venen, i més en aquests temps hiperaccelerats de turbocapitalisme de xarxes. Si la segona onada feminista als 60 i 70 va tenir el seu ‘backlash’ una dècada després, en els ultraconservadors 80 de Reagan i Thatcher, la reacció al Me Too ja és aquí, puntualíssima, en el cinquè aniversari del moviment. La contraofensiva masclista ataca per diversos flancs: el legal (és on hi ha la traumàtica derogació de Roe vs Wade, que prohibeix avortar en la meitat més conservadora dels Estats Units) i sobretot el mediàtic, amb les xarxes socials fent d’altaveus del masclisme més recalcitrant.

Que l’hi diguin a Amber Heard, que va ser sotmesa a un escarni digital inèdit durant el judici celebrat el maig passat en què s’enfrontava al seu exmarit, Johny Depp. Poc importa que el Tribunal Suprem de Londres ratifiqués el 2021 la sentència que donava la raó a ‘The Sun’, que va anomenar maltractador l’actor perquè hi ha proves que Depp és «efectivament un maltractador». O que la derrota de Heard (culpable de vulnerar l’honor de Depp en un article que va escriure a ‘The Washington Post’ sobre el maltractament que va patir) tingui més a veure amb com el sistema judicial nord-americà aborda la difamació. Les xarxes es van convertir durant les sis setmanes que va durar la vista en un festival denigrant cap a l’actriu, un banquet de la misogínia més rampant alimentat per digitals de dreta, fòrums ‘incel’ i bots pagats pels advocats de Depp. L’espectacle de veure milers de ‘tiktokers’ ballant i fent playback amb l’àudio del relat de la violació de Heard de fons, ridiculitzant el seu testimoni, i els centenars de comptes falsos amb mems i vídeos vexatoris que van arribar als 4.200 milions de visionaments són esgarrifosos. Si la manosfera volia enviar un missatge sobre com de ben organitzada i poc disposada està que s'escolti la veu d’una dona que ha patit abús –un gest tan senzill, revolucionari i temut per alguns com escoltar és, no s’ha d’oblidar, l’essència mateixa del Me Too–, ho va aconseguir. Va quedar ben clar que venen temps foscos. El Me Too va tenir enemics des del primer dia. Els seus crítics també han generat un univers lèxic propi en el qual destaquen adjectius com «feminazi» i els conceptes «wokisme» i «cultura de la cancel·lació». Al moviment se l’ha acusat de gairebé tot: de promoure un nou puritanisme, de dinamitar la presumpció d’innocència i d’encoratjar la caça de bruixes. A Espanya, cap home poderós ha deixat de ser ser-ho perquè una o diverses dones hagin denunciat una conducta inapropiada. Una investigació de l’agència Associated Press va revelar que Plácido Domingo va assetjar sexualment 27 dones i va abusar del seu poder durant dècades. El tenor, que va dimitir com a director general de l’Òpera de Los Angeles després de conèixer-se els fets, va confessar estar «veritablement penedit del mal causat» en un comunicat en el qual afirmava que «les regles i valors pels quals avui ens mesurem, i hem de mesurar-nos, són molt diferents de com eren en el passat». La seva tornada als escenaris espanyols, l’any passat, va tenir alguna cosa d’homenatge encobert: el festival Starlite de Marbella va celebrar un concert en el seu honor i a l’Auditori Nacional de Madrid el públic el va aplaudir dempeus durant cinc minuts.