Quan Virginia Woolf es va enamorar de Victoria Ocampo

Ocampo, germana de Silvina –una primera dama de l’estrany literari, els contes complets de la qual acaben, per fi, de ser reeditats per Emecé–, i fundadora de la revista Sur, a la nòmina de col·laboradors de la qual figuraven alhora Jorge Luis Borges i Ernesto Sabato, Federico García Lorca i Gabriela Mistral, havia publicat el 1924 ‘De Francesca a Beatrice’, una lectura de la ‘Divina Comèdia’, que havia sigut menystinguda per l’‘establishment’ masculí per agosarada. En concret, la desconsideraven pel to autobiogràfic de l’anàlisi en qüestió, que va ser precisament el primer que Woolf va valorar del seu treball. «Espero que continuï amb Dante i després amb Victoria Okampo [sic]. Fins ara, molt poques dones han escrit autobiografies veraces», li va dir, per carta.

«Si hi ha algú al món que pot donar-me ànim i esperança, és segurament vostè. Pel simple fet de ser el que vostè és i de pensar com vostè pensa», li respon Ocampo, que li remet cartes ensucrades en excés, i en algun sentit, temoroses. Ocampo vol agradar, perquè 1) admira sincerament Woolf, i la considera un exemple a seguir, algú majúscul l’atenció de la qual és ja per si mateixa un privilegi i 2) vol que Woolf publiqui a l’editorial que fa tan sols un any ha engegat, l’editorial Sur, sorgida en el si de la revista. Això últim va passar i, en part, sembla que Woolf, d’una sinceritat implacable, tot i que, per moments, descaradament cínica, no triga a tancar el tracte, i assegurar-se una traducció a l’espanyol.

Però no només això. Hi ha cert coqueteig en les cartes de Woolf, que es mostra en tot moment desitjosa de tornar a veure Ocampo, presumeix dels sumptuosos regals que li envia i arriba a dir a la seva amant, Vita Sackville-West, que s’ha enamorat d’ella. I podria pensar-se que ho fa per posar-la gelosa, però hi ha, per moments, una autèntica necessitat de saber de l’altra. «Expliqui’m què fa, amb qui es troba, com és el país i també la ciutat, la seva habitació, casa seva, fins i tot el menjar i els gats i els gossos i el temps que passa fent això o allò», li escriu, entre postals en les quals amb prou feines assenyala quan serà a casa, i que, sisplau, no dubti a passar a veure-la. Només es van veure en tres ocasions, tot i que la correspondència es va allargar durant sis anys.

Notícies relacionades

Habitar un conte en un cementiri

Barcelona, capital de la innovació social

D’ella, com es detalla en el petit volum Correspondencia, acabat d’editar per Sur,queden les 25 cartes que li va enviar Woolf, però tan sols tres d’Ocampo, que es va assegurar de destruir la resta, decidida a controlar el que d’ella es pensés en el futur. Se sap, perquè es conserven els originals d’aquestes tres –escrites a mà, i en francès–, que les va corregir i va reescriure perquè tinguessin l’exacte aspecte que ella volia en futures compilacions, perquè si alguna cosa va fer Ocampo en aquestes cartes va ser, també, donar-se forma com a escriptora davant qui considerava una igual que encara no sabia que ho era. No en va va començar amb una d’aquestes els seus Testimonios. D’alguna manera, Woolf, o el seu reconeixement, el reconeixement de la seva mera existència, li va permetre alçar el vol.

Perquè Ocampo li va enviar els seus llibres, i Woolf, en el seu intent per continuar somiant amb l’Argentina, i per extensió, amb Amèrica –«la terra de les grans papallones i els camps immensos, que fins i tot imagino a partir de les seves alades paraules»–, es disculpa, i no vol deixar-la marxar: «No puc llegir ni una paraula, i tanmateix cada dues paraules en trobo una que m’és gairebé coneguda», diu. Així, mentre una es donava forma davant del món –i pensant en el futur, però també en l’asfixiant i gens reconegut present en què Woolf era un llunyà però indiscutible referent–, l’altra mantenia oberta una porta cap a un altre món, i en realitat no van fer altra cosa que sostenir-se en la distància, dient-se a si mateixes que allò que els estava passant era real.