Raúl Rodríguez: «La gent prefereix veure el documental d’un artista mort a anar a un concert de música nova»

Associem Raúl Rodríguez a una música poètica i aventurera, a aquest mestís «Carib afroandalús» sobre el qual tan bé teoritza i que no deixa de desenvolupar disc a disc, però compte, perquè el que s’acosta per a aquest dimarts a Luz de Gas augura un altre to. El músic sevillà presenta el seu 3F Power Trio, formació turbulenta en què el seu instrument primordial, el tres flamenc (de tres cordes dobles), s’obre sense reserves a l’electricitat. «Ho passo per la pedalera, amb distorsió i ‘wah-wah’, i pot convertir-se en un drac de set caps», avisa aquest músic que, amb 48 anys, commemora el seu 30è aniversari de carrera.

El concert obrirà el cicle De Cajón!, secció flamenca del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, i mostrarà la seva entesa amb dos músics d’alta volada, el baixista Juanfe Pérez (el llarg currículum del qual va de La Tremendita a Diego Amador) i el percussionista Jimmy González (Kiko Veneno, G5). El nom del combo llança una picada d’ullet als venerables ‘power trios’ d’una altra època, tipus Cream o The Jimi Hendrix Experience, i la connexió espiritual amb el rock està a l’ambient. «Juanfe i Jimmy són fans de Frank Zappa i King Crimson, i jo em vaig criar a l’ona del rock andalús, de Smash, Imam i Cai, grups que utilitzaven l’electricitat sense por», explica Raúl Rodríguez Quiñones, fill de Maribel Quiñones, Martirio. «La meva sensació no és d’estar fent fusió, sinó una cosa purista, perquè faig el que veia que es feia a casa».

Gènere sense nom

A Luz de Gas avançarà músiques del seu pròxim disc-llibre, tercera entrega de la seva obra en solitari: després de ‘Razón de son’ (2014) i ‘La raíz eléctrica’ (2017), a finals de febrer arribarà ‘La razón eléctrica’, l’avançament del qual, ‘La vida es una rueda’, ja està a les plataformes. La brúixola apunta ara a l’Àfrica, a països com Mali, el Senegal, Guinea Equatorial i Madagascar, que ha visitat per prendre part en residències artístiques. «D’allà surten instruments presents al disc com la kora, el balafon i el ngoni», explica Rodríguez, que no ha gravat allà sessions per al disc, però que ha treballat «en la interiorització d’aquests llenguatges musicals». Amb tot això, ¿parlem d’un gènere inèdit, fruit d’aquestes fusions? «No ho sé, i no ho vull saber. Si li poso nom, ja ho tinc fet».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Raúl Rodríguez és antropòleg, i va arrencar la seva carrera musical als 18 amb un grup anomenat Los Innombrables. Després vindrien les seves associacions amb Mártires del Compás, Kiko Veneno, Javier Ruibal i Juan Perro, a més de la seva pròpia mare (amb qui ha treballat com a músic i productor), i els projectes CaraOscura i Son de la Frontera. Més que suficient per saber, a hores d’ara, quin terreny trepitja en l’escena i en el ‘show business’, on es veu practicant un «discurs insurgent i insurrecte», reflexiona. «No estem a la venda, i això marca una diferència. El sistema sap que no et pot comprar, i ni t’ho proposa».

Tocar música nova

Adverteix que avui, a la professió, «les desigualtats són més grans», i el pitjor és que «s’ha normalitzat la precarietat i el fet que tothom en tregui partit econòmic de la música menys el músic». Segons el seu parer, això no és només greu per a aquest sector específic, sinó «per al conjunt de la societat, que no pot tenir un contacte físic amb els creadors del seu temps». En l’actualitat, observa Raúl Rodríguez, «la gent prefereix veure el documental d’un artista mort que anar a un concert on algú presenta música nova». Davant d’això, la seva solució és expeditiva: «Continuar i no dimitir».