Miguel Ángel Oeste: «No es pot escriure bonic sobre l’horror»

Aquest maltractament convertit en literatura neix dels abusos reals que ell i el seu germà van patir en mans del seu pare, alcoholitzat, drogat i embrutit, que es van traduir en cops, falta de cura i humiliacions.

Heroi de ‘western’

I és clar, Miguel Ángel Oeste, no es diu així. Al llarg de la conversa mantinguda amb ell, i al seu llibre, apareix com un leitmotiv constant la confessió de la pròpia covardia de no haver-se enfrontat al seu pare, que ja va morir. També va morir la seva mare, a qui el tracte del marit va acabar també envilint. Però en el text i en aquest cognom adoptat –el ‘western’ és el territori dels valents– es percep l’heroi capaç de posar les seves penes en observació i continuar avançant. Escriure és redimir aquesta realitat.

Oeste fa tota una vida que arrossega el projecte d’aquest llibre en una trajectòria també travessada per la crítica de cine. Però hi ha, explica, un moment clau en el procés gràcies al qual fa eclosió aquesta escriptura. És el naixement de la seva primera filla el 2012. «És llavors quan reviso la meva infància i m’adono que vaig ser un nen que mai havia sigut estimat. A mi m’hauria agradat estimar el meu pare. També m’ha mogut el profund temor de transmetre aquest odi a les generacions futures», explica evidenciant una aclaparadora combinació de fragilitat i determinació.

L’escriptura com a curació

No és estrany que el llibre s’iniciï amb una frase que és gairebé un tret: «Vull matar el meu pare», i continuï amb una narració convulsa que sintonitza amb el que va viure el nen Miguel Ángel. «No es pot escriure bonic sobre l’horror», estima. L’escriptura va trobant el seu ordre i acaba trobant una via lluminosa per a la curació a través de la comprensió del viscut. «Escriure per a mi implica no perdonar-me a mi mateix i intentar no repetir els rols apresos», assegura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El llibre és també el retrat d’una època, els anys 70 d’una Màlaga que entrava en la modernitat gràcies a una ‘desarrollista’ Torremolinos, però es mantenia ancorada en el passat a cop de violència domèstica. «S’apallissava els nens i a ningú li semblava malament. Llavors això quedava en els límits de la casa i en certa manera es normalitzava».

Més mostres de valentia. Encara hi ha molta gent pròxima a la seva família que rebutja el llibre d’Oeste. «Alguns amics del meu pare em transmetien una imatge de bona persona que no tenia res a veure amb el que jo vaig viure de portes endins a casa». Altres familiars van decidir no llegir la novel·la. D’altres li han retret haver airejat situacions que habitualment es mantenen en secret. «La germana del meu pare, tot i que li ha fet molt mal el relat, m’ha donat suport», revela. Quan les certeses trontollen, Oeste sol recórrer a una frase de Rosa Montero que l’acompanya com un mantra: «Si aconsegueixes convertir el dolor en una cosa creativa, llavors acaricies la sensació de ser invulnerable».