Sandra Barneda: «Necessito que en les meves històries surtin personatges LGTBIQ+»

Fent un tomb amb bicicleta per Ajo (Santander), entre vaques, verd paisatge i el mar de fons, Barneda s’atura a l’acolorit far i, més tard, a les coves de l’Ojerada; un lloc destacat en el llibre per raons que el lector ja esbrinarà. Durant el recorregut, en el qual va participar EL PERIÓDICO; l’autora ens parla de la importància que té per a ella l’amistat, i és que la seva nova novel·la és una gran oda a ella. Però també xerrem sobre el seu paper com a autora LGTBIQ+, i dels prejudicis que l’envolten a l’ésser escriptora i, al seu torn, presentadora d’un programa com el ‘reality’ de Telecinco ‘La isla de las tentaciones’.

¿Quin paper han jugat les ‘tribus’ d’amics en la seva vida?

Han tingut un paper fonamental. Fins i tot aquesta novel·la la dedico a la meva primera tribu. Jo vaig estiuejar en un càmping a Blanes (Girona) fins als 17 anys i per a mi ha sigut una meravella, perquè, per primera vegada, em vaig sentir part d’un grup. A partir de Setmana Santa començàvem a anar-hi tots els caps de setmana, i després passàvem junts tot l’estiu. Ha sigut molt important, i escrivint aquesta novel·la m’he adonat encara més d’això. Per això, a l’acabar d’escriure-la vaig dir: els l’he de dedicar. Al Joan, el David, l’Israel, l’Óscar, l’Unai, el Ferran i la Vanesa.

La resta de l’any també tenia una altra tribu, ¿veritat?

Sí. El bàsquet era la meva tribu a l’hivern. Jugàvem tots els caps de setmana, entrenàvem tres o quatre vegades a la setmana, amb la qual cosa era la meva gent. I tinc molt bon record d’aquella època també. 

I parlant de la importància de l’amistat, Sandra, ¿vostè cuida els seus amics?

He sigut molt descurada de cuidar els meus amics. Perquè me’n vaig anar ben aviat de Barcelona, i vaig tenir una època molt individualista. Des de fa uns anys, m’he adonat de la importància de mantenir els vincles vius i de cuidar-los. I crec que potser per això he escrit una novel·la com aquesta, que rendeix homenatge a l’amistat.

A la seva novel·la inclou protagonistes del col·lectiu LGTBIQ+. ¿Quina importància dona a la diversitat als seus llibres?

A totes les meves novel·les apareixen. No és que em senti en l’obligació de fer-ho, però crec que formen part d’aquesta societat, i necessito que surtin en les històries que jo crec. Perquè són allà, perquè les sento, perquè les visc i sempre seran allà. Sempre penso que hi sigui present la diversitat i per a mi és important; però tractant-la des d’un lloc com la visc jo, i des de com crec que s’hauria de considerar: que deixin de ser vistos com l’excepció. 

Notícies relacionades

Cristina Campos explora el desig i la infidelitat femenina

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Hi ha alguns prejudicis al voltant de la seva faceta d’escriptora. ¿Com els afronta?

Primer: la gent amb prejudicis, jo crec que ho serà sempre. I ells s’ho perden. Perquè, a l’estar en la vida amb prejudicis, et perds les coses boniques. Però jo tampoc miro de convèncer ningú. Jo crec que molta gent no m’ha llegit i, no dic que agradi a la gent que em llegeixi, això seria molt arrogant per la meva banda, però sí que crec que la gent que em pugui llegir, com a mínim, em respectarà. ¿Saps? Estic molt més pròxima a les lletres que, per exemple, Ildefonso Falcones, que és advocat d’ofici; o que Noah Gordon, que era metge de professió. Soc periodista, escric columnes... Però no em vull justificar, perquè davant els prejudicis no hi ha justificació que valgui la pena.