Aniversari
10 anys de la pel·lícula més terrorífica de la història
Es compleix una dècada de l’estrena de ‘Sinister’, pel·lícula amb què Scott Derrickson continua espantant nous espectadors
J. A. Bayona, Jaume Balagueró i Mariana Enriquez analitzen la pel·lícula que més eleva la freqüència cardíaca, segons un estudi
Fa deu anys, el 12 d’octubre de 2012, es va estrenar als Estats Units la pel·lícula més terrorífica de la història. El 31 d’octubre, Halloween, va arribar a sales espanyoles. Aquesta pel·lícula és Sinister (2012), del nord-americà Scott Derrickson (Black Phone), i, tot i que la por és molt subjectiva, en les enquestes sobre la pel·lícula de terror que fa més por de la història sol ser la primera. Inspirada en un somni del guionista C. Robert Cargill, Sinister explica la història d’un escriptor (Ethan Hawke) que s’instal·la amb la seva família en una casa on va tenir lloc un succés terrible. Al cap de poc temps, troba una capsa amb uns vídeos domèstics de contingut esborronador i s’obsessiona a esbrinar què hi ha al darrere. La història no és gaire original, però Derrickson i Cargill van partir d’allà per aixecar una pel·lícula amb una capacitat d’aterrir que no es pot desxifrar del tot. El director J. A. Bayona (‘L’orfenat’, ‘Jurassic World: El regne caigut’) ho explica molt bé: «Tot i que tampoc és fàcil, quan fas una pel·lícula de terror pots aspirar a una atmosfera inquietant, a una escena pertorbadora, amb sort, a una imatge mitjanament icònica. Però aconseguir el que aconsegueix Derrickson a ‘Sinister’, a més de tot això, és dificilíssim: arriba a l’os del terror, fa una pel·lícula que fa realment por. Això passa molt poques vegades».
J. A. Bayona: «El que aconsegueix és dificilíssim: arriba a l’os del terror, fa una pel·lícula que fa realment por»Cremat per la seva experiència amb ‘Ultimátum a la Tierra’ (2008), Derrickson va rodar la pel·lícula amb un pressupost petit, equip reduït i moltes dificultats. Però va fer la pel·lícula que volia. Així ho explica al mitjà digital ‘SlashFilm’, en el qual Ryan Scott ha publicat recentment una extraordinària història oral de la pel·lícula: «Per a mi va ser l’experiència cinematogràfica més pura que algú pot tenir, perquè no estava pensant en l’èxit de la pel·lícula. Estava pensant a fer-la bona, fer-la realment aterridora, convertir-la en la pel·lícula de terror que desitjaria anar a veure al cine». Contra tot pronòstic, va ser un èxit internacional: va costar tres milions de dòlars i en va recaptar 82. ¿Per què fa tanta por? ¿Perquè continua espantant tanta gent? L’escriptora Mariana Enriquez (‘Nuestra parte de noche’) recorda així la primera (i última) vegada que la va veure: «La vaig veure en una funció de premsa al matí a Buenos Aires en un cine molt petitó amb altres crítics, i m’estava morint de por. Les pel·lícules casolanes, les expressions dels nois, l’ambient en general... És supertrillada la idea d’anar a la casa on hi va haver un crim i, no obstant, hi ha alguna cosa en com el filma i l’explica que em va fer morir de por. No sé, mai vaig poder entendre del tot què és el que fa que aquesta pel·lícula faci tanta por. No la vaig tornar a veure perquè vull conservar aquesta sensació tan vívida. De fet, l’estic pensant en aquest moment i recordo la cara d’Ethan Hawke horroritzat mirant les pel·lícules i jo em sento així».
Imatges que alimenten malsons
Imatges que alimenten malsonsEls cineastes i escriptors entrevistats per a aquest article coincideixen en el misteri de les seves imatges, especialment les dels vídeos domèstics. Són imatges envaïdes per la pena i esborronadores. És difícil veure-les i, encara més, oblidar-les. «Sinister té la capacitat de generar imatges pertorbadores icòniques, fotogrames que passen a formar part del teu patrimoni del malson. Tot el ‘found footage’, com allò del tallagespa, és una cosa que mai oblides. És una gran pel·lícula. I, a sobre, en treus el terror i continua fent molta por, perquè és la història d’un tio que per ambició posa en risc la seva família», explica el director Paco Plaza ([REC], ‘Verónica’). És cert que ‘Sinister’ és també una història tremenda d’obsessió i cobdícia. La cineasta Alice Waddington (‘Paradise Hills’) llança una interpretació interessant d’aquesta dimensió del film: «‘Sinister’ és una manifestació del terror gòtic que connecta de manera conscient amb els períodes de fixació en què inevitablement entrem els escriptors a l’investigar temes dolorosos o complexos. Més enllà dels horrors de les cintes; és un conte cautelar podrit sobre l’ego implícit al narrar històries sobre el dolor aliè per aconseguir l’èxit propi». La revista Forbes va publicar fa dos anys un article en què informava d’un estudi, anomenat Science of Scare Project i realitzat per la plataforma broadbandchoices per determinar quina era la pel·lícula més terrorífica de la història. Per portar-lo a terme, van rastrejar amb dispositius la freqüència cardíaca de cinquanta persones de diferents edats que van veure més de cent hores de pel·lícules de terror. La mitjana de la freqüència cardíaca més alta dels espectadors va ser amb ‘Sinister’, pel·lícula amb què va augmentar un 32%. El director Jaume Balagueró ([REC], Venus) té una anècdota que podria fer pujar encara més aquest percentatge: «Vaig anar a veure ‘Sinister’ en una sessió nocturna del festival de Sitges. La meva neboda i la meva filla, que tenien 12 o 13 anys, em van preguntar si podien venir. Els vaig dir que clar, que vinguessin. Els vaig explicar com tornar a l’hotel per si els feia por i decidien sortir-ne abans, però em van dir que no faria falta: ‘¡Aguantarem, segur que aguantarem!’. Comença la pel·lícula i apareix un arbre amb una família penjada. La meva neboda i la meva filla es van aixecar i se’n van anar. En van aguantar dos segons».
