Maria Stepànova: «La guerra ha entrat a casa dels russos, i això suposarà un canvi»

Finalista de l’International Booker Prize l’any passat i editat per Acantilado a Espanya amb traducció de Jorge Ferrer, ‘En memoria de la memoria’ està considerat com un dels grans llibres russos de l’última dècada. Recull l’atribolada existència de la família jueva de l’autora durant el convuls segle XX a partir de la mort de la seva tieta Gàlia, germana del seu pare. L’autora descriu el que es va trobar a l’arribar a l’embotit apartament de dues habitacions de la difunta: una muntanya de llibres, fotografies antigues, retalls de premsa, postals, un frigorífic nou ple de col congelada... I a partir d’allà, comença una narració familiar que també és un periple per tot el segle XX, de París a Kherson passant per Moscou. «Les fronteres eren llavors més permeables, fins que l’arribada de la Unió Soviètica va fer que el meu país fos vist com una cosa estranya i exòtica, on passen coses dolentes i hi viu una gent especial que suporta totes les desgràcies», explicava ahir, de visita a Barcelona.

La principal dificultat per a Stepánova va ser reconstruir les vides dels seus avantpassats, persones discretes que «es van esforçar tota la seva vida a passar desapercebudes» en uns temps agitats, marcats per guerres i persecucions, i en com esquivar els trucs de la memòria, les seves llacunes i trampes. «¿És justificable que hagi escrit sobre gent que volia que la seva vida no tingués cap transcendència? És clar que em plantejo si els he traït. Hauríem d’elaborar una declaració dels drets dels morts, perquè no hi són i no els ho podem preguntar. Però alhora, tots volem recordar els nostres avantpassats», reflexiona. El llibre té alguna cosa de tractat sobre com opera la memòria, amb cites a Sebald, Rancière i Susan Sontag, i també la constatació que «qualsevol vida, per insignificant que sigui, té dret a ser explicada».

En l’actualitat, Stepànova viu a Berlín, però no perd l’esperança que algun dia pugui tornar al seu pis a Moscou. La revista cultural ‘Colta’, que va dirigir durant 14 anys, va ser tancada dues setmanes després que comencés la guerra «com totes les publicacions independents russes». «Avui treballar com a periodista a Rússia és impossible, perquè no es pot dir guerra a la guerra, i corres el risc d’anar a la presó simplement per participar en una manifestació o retuitejar un missatge d’una altra persona».

Fa cinc anys, l’autora va visitar Kherson i Odessa, on van viure els seus besavis. Avui no pot reprimir l’esgarrifança al pensar en el patiment que estan vivint les dues ciutats, amb un passat molt traumàtic lligat a la revolució de 1917 i la Primera i la Segona Guerra Mundial, quan 10.000 jueus van ser massacrats. «La història es repeteix. No vull ni pensar com estaran vivint sota les forces d’ocupació», confessa Stepànova, molt impactada per l’assassinat del director de l’orquestra de Kherson fa uns dies per negar-se a dirigir un concert per a les forces russes.

«La responsabilitat del que passa també recau sobre les meves espatlles. És insuportable. Molts intel·lectuals a Rússia hem escrit, publicat i cridat sobre el perill que s’acostava, però desgraciadament no hem pogut canviar la situació». Sobre el futur del conflicte, l’autora es mostra pessimista. «No en tinc un bon pronòstic», afirma, «la guerra ha empès encara més Putin a eliminar les veus que no estan amb ell».

La bretxa del reclutament obligatori

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

No obstant, el reclutament obligatori ha obert una bretxa de descontentament que podria eixamplar-se en els pròxims mesos. «Hi havia un acord no escrit a Putin i la societat russa que deia que ell podia fer el que volgués mentre això no afectés la vida privada de la gent. Ara aquest pacte s’ha trencat», destaca Stepànova. Les famílies de russos corrents han conviscut fins ara amb aquest pacte, també amb els assassinats per encàrrec d’adversaris polítics o les guerres. Però en les últimes setmanes «la guerra ha entrat a casa dels russos, i això suposarà un canvi».

És impossible saber què pensen realment els ciutadans, perquè tal com recorda Stepànova, a Rússia l’opinió pública no existeix. Existeix una porció cada vegada més nombrosa de la població que hi està en contra i una altra part equivalent a favor, que engoleix cada dia hores de propaganda a la televisió. Stepànova està més interessada en l’estrat de la població que queda entre aquests dos pols i que xifra entorn del «50% o 60%» de la societat. «Estan en letargia, esperant a veure què passa. Cal pensar que els russos fa més d’un segle que estan en una inèrcia de por terrible d’expressar les seves opinions. No existeix la vida social», explica. «El que em dona esperança és que la capa social de suport a Putin és majoritàriament gent gran, amb una mentalitat diferent de la dels joves».