‘Un año, una noche’: com superar els fantasmes de la tragèdia de Bataclan

Isaki Lacuesta s’ha enfrontat a molts reptes al llarg de la seva carrera, però potser ‘Un año, una noche’’ sigui, alhora, el seu projecte més ambiciós i també el més delicat, sobretot pel material que maneja: les memòries d’un supervivent de la matança del Bataclan, Ramón González, que va utilitzar l’escriptura (‘Paz, amor y death metal’) per exorcitzar els seus fantasmes, els que van aparèixer durant aquella nit d’horror i els que el van acompanyar al llarg de molt temps a causa del trauma sofert. La pel·lícula

En aquest cas la responsabilitat era més gran, reconeix el cineasta. Per molts motius, aquest atemptat va quedar fixat en la memòria col·lectiva. Una sala de concerts, on la gent anava a escoltar música, es va convertir en un escenari de violència i mort. ¿Com plasmar una atrocitat així? «Em vaig marcar algunes línies vermelles», explica el director durant la presentació de la pel·lícula a Madrid. «Entre aquestes, que no es veiés la gent sent tirotejada, que no hi hagués impactes i que no apareguessin els terroristes». Va ser una decisió ètica, una manera de crear consciència a través de la imatge. «No em vaig veure capaç de mostrar l’atemptat en primer terme, sinó que el veiéssim a través dels personatges i, d’aquesta manera, jugar amb els seus records, amb el concepte d’imatge reprimida, aquelles coses que guardes en el subconscient perquè són incapaes d’assimilar». 

El prisma de la subjectivitat

A la pel·lícula, que s’estrena aquest divendres en cines, la perspectiva és doble. A més de Ramón González (interpretat per Nahuel Pérez Biscayart), també s’ofereix el punt de vista de la seva parella, Céline (Nóemi Merlant). Mentre ell sent la necessitat de parlar sobre el que ha ocorregut, ella es crea una cuirassa protectora de negació. Dues maneres oposades de reaccionar davant el dolor. Per això, cada un recrearà aquells moments també de forma diferent, de manera que els records d’aquella nit s’aniran colant als seus caps al llarg d’un any. D’aquesta manera, l’espectador podrà construir el puzle del que van viure i van sentir a través del prisma de la seva pròpia subjectivitat. Tota una experiència que es construeix a través d’un mecanisme de muntatge molt elaborat. «Vam intentar que la imatge i el so responguessin als seus estats emocionals i mentals. Aquest caos en els seus pensaments era important, però no volia que la fragmentació es convertís en un recurs estètic que emanés del caprici del director com si fos un titellaire, sinó que sorgís dels protagonistes, de les seves pors i la seva angoixa per plasmar-los de manera més sensitiva». 

El director va treballar amb una coreògrafa per intentar captar amb la màxima exactitud la manera física en què es relacionen els personatges, des dels seus passos trontollosos al sortir de l’infern de la sala de concerts, totalment desorientats, fins a la seva manera de reaccionar davant els sorolls, davant contacte corporal, el mer frec. «Hi ha experiències que et canvien per dins, i això es manifesta per fora. Es nota el pes físic i això passa a totes les víctimes de violència», explica el director, que fa un temps que filma un documental sobre ETA en el qual ha pogut comprovar aquesta qüestió al parlar amb els supervivents del conflicte basc. 

El racisme estructural

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A ‘Un año, una noche’ també es parla del racisme estructural dins de la nostra societat. La Céline treballa en un centre de menors i haurà d’enfrontar-se a l’odi de molts joves que se senten exclosos i marginats. «A França el 90% dels xavals són d’origen àrab, ja siguin de segona o tercera generació i l’estigma el porten integrat, pateixen la mirada de l’altre cada dia. Per això a la pel·lícula vam voler introduir això, per enfrontar-nos als nostres propis prejudicis. Em semblava molt potent parlar sobre la por de descobrir que dins teu hi ha una persona racista, detestable, algú que creus que no existia i quan sorgeix un detonant, resulta que el portes allà incrustat. Si neguem que això existeix, mai ho corregirem. La segregació racial està ocorrent també al nostre país i estem repetint els mateixos errors que a França», explica el director en relació amb la població immigrant que hi ha a Salt, al costat de Girona, on ell resideix. 

Ramón González va aconseguir superar-ho, i aquesta experiència li va servir per replantejar-se la seva vida, canviar de feina, començar a escriure i impartir classes, precisament en un dels districtes més pobres de París on gran part de la població és interracial. Però el pes del que va experimentar el continuarà acompanyant. «Van preguntar al Festival de Berlín a Noémie Merlant si el públic francès estaria preparat per veure aquesta pel·lícula. I no hi ha una resposta homogènia. Hi ha gent que necessita confrontar-se amb el que va passar i d’altres que no i, finalment, hi ha els que no sabran mai què és el millor, si recordar o oblidar».