Cazzu, la matriarca del trap argentí: «L’essencial era que les dones tinguessin un lloc segur»

«Tant de bo hagués sigut més fàcil, però algú havia de netejar el terreny. Agraeixo haver sigut jo, perquè m’imagino persones més fràgils en el meu lloc... ¡Imagina’t! Si a mi em va fer mal ser la primera...», comenta Cazzu (Julieta Emilia Cazzuchelli, 28 anys) amb aquest diari. «Sempre em va interessar d’alguna manera protegir-les. No és fàcil la rapidesa amb la qual els va passar. No és fàcil tenir tants col·legues homes. No és fàcil», afegeix.

No va ser fàcil tampoc per a l’onada del trap argentí obrir-se pas en un país que vivia de rock i cúmbia. Els prejudicis van assaltar tots els pioners –un moviment iniciat a les places, en les batalles de ‘freestyle’ – d’una manera semblant a la que va passar a Espanya alguns anys abans. Escenes paral·leles que ara es creuen i que tenen a veure amb la necessitat de cridar de generacions que es van trobar amb un present fosc i un futur directament negre. «Quan es tenen menys eines, un es torna més creatiu. Si això va passar a Espanya, que sou el primer món... Nosaltres som el tercer i cada vegada estem pitjor», exposa.

Més difícil encara va ser per a una dona, i Cazzu sempre ha lluitat perquè les ‘noves’ caminin per terra ferma. «L’essencial era que les dones tinguessin un lloc segur», apunta l’artista centrada sempre en el seu objectiu d’apoderar des dels fets i el discurs.

Més enllà de les crítiques a l’estil, ella també va haver de bregar amb la pressió estètica de ser una dona artista que va decidir enfrontar-se als cànons. Abundants tatuatges al seu cos, canvis de ‘look’ constants, extravagància... «Jo vaig néixer amb un cos com a summament acceptat socialment, però estèticament sempre vaig ser una persona a qui li va agradar el rar, l’extravagant. I em sento orgullosa d’haver proposat una cosa estètica que no té a veure exactament amb ser maca i bonica. És súper difícil estar en un mitjà com el que estem nosaltres i no flaquejar davant les pressions estètiques», sentencia.

La que mana

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En els seus inicis Cazzu feia cúmbia, va passar al reggaeton i va despuntar amb el trap. «El negoci de la cúmbia sempre va ser molt fosc. Llavors vaig dir ‘d’acord, a la merda tot, faré els gèneres que realment m’agraden sense importar si funcionen o no», apunta. I ara té una sòlida carrera que es va enlairar amb ‘Loca’ (2018), tema amb dos dels pioners de l’escena urbana argentina Khea i Duki. Moltes vegades s’ha vist en aquesta situació: la de ser l’única dona en una cançó amb diversos artistes. «Jo soc una persona molt poc pacient quan es tracta d’un home irrespectuós», deixa anar.

A Cazzu la van anomenar ràpidament la que mana del trap, àlies amb el qual se sent còmoda, i amb poc que hagin estat vostès atents hauran vist el perquè. «Venia lluitant en aquell moment perquè no m’anomenessin la reina. ¿Una fa una cosa bé i ja ha de ser la reina, no?» pregunta. En el seu últim àlbum, ‘'Nena trampa’, hi ha una cançó anomenada, precisament, ‘Jefa’ que resumeix perfectament el que és Cazzu: «La jefa de toda la cuadra; sin miedo ni pena sigo empoderando; lo mío e' por las mala'; si no hay acuerdo hay bala».