Thomas Mann o per què no llegim escriptors alemanys (i ells a nosaltres tampoc)

En canvi, a Alemanya hi ha un gran interès per l’idioma, Espanya és un país que es coneix, que forma part, a més, juntament amb Itàlia de l’ideal del sud llatí tan car al romanticisme alemany. «Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn?» (¿Coneixes el país on floreixen els llimoners?) és un dels versos més famosos de Goethe i parla de l’anhel del sud, tot i que només sigui com a lloc somiat, perquè per a qüestions econòmiques els països anhelats conformin el club dels PIGS. Però bé, tant es tracti de país d’anhels com boc expiatori de les voracitats econòmiques del nord, és un país que es coneix, que desperta interès, que es visita. ¿Per què, en canvi, es tradueix tan poca literatura espanyola?

Fa ja alguns anys vaig escoltar precisament a Frankfurt una xerrada del traductor de l’alemany Miguel Sáenz en la qual va afirmar que un dels grans problemes de la difusió de la literatura alemanya al món era Thomas Mann. Per descomptat era una afirmació exagerada, una provocació, però tenia una part de raó, perquè hi ha obres i autors emblemàtics que marquen la percepció que es té de la literatura d’un país o en una llengua determinats. Thomas Mann es percep com una autor d’idees, cerebral, de frases llargues, molt llargues, i complexes. El seu estil tenyeix en certa manera com veiem els autors alemanys, ja que encaixa amb la imatge que tenim de la cultura germànica. Siguem sincers, llegim poquíssims autors alemanys, també perquè es tradueix poc. El peix que es mossega la cua.

¿Quin podria ser el nostre Thomas Mann? En el cas de la literatura espanyola crec que no és un qui sinó un què. A Alemanya la literatura espanyola, molt al contrari que la llatinoamericana, es percep com a molt centrada en la guerra i la postguerra i formalment tradicional, més aviat costumista. I el costumisme aliè sol despertar poc interès. La Guerra Civil o la postguerra són temes interessants, importants. Contràriament a una opinió generalitzada, crec que encara ens queda molt per explicar respecte a això. Ens interessa. A nosaltres. L’interès fora de les nostres fronteres és limitat. Aquesta imatge està molt arrelada entre el públic alemany i els textos que es tradueixen no aconsegueixen el pes específic per transformar-la. Es continua pensant en textos d’aire vuitcentista explicant sempre la mateixa època, per més llarga que fos. És un estereotip, certament, però poques coses hi ha més difícils de trencar que les idees i imatges estereotipades, siguin del tipus que siguin, necessiten molta insistència, molts exemples que els contradiguin, una vegada i una altra, colpejant-los en la seva base fins a fer-los caure.

Notícies relacionades

Zelenski insta a la Fira del Llibre de Frankfurt la unió d’Europa «per lluitar per la llibertat»

Frankfurt intentarà catapultar de nou la literatura espanyola

Per això és tan d’agrair que en aquesta fira es doni l’ocasió de conèixer altres temes, altres formes, altres veus literàries. Reivindicant els clàssics, més enllà del Quixot, però també la modernitat, sigui en l’obra d’autors emergents o consagrats, perquè la modernitat no té a veure amb l’edat de qui escriu. Conèixer diferents generacions i gèneres, enfocaments, escenaris... Despertar la curiositat dels lectors alemanys, en definitiva.

A canvi, nosaltres també l’hauríem d’alliberar de l’ombra gegant de Thomas Mann (un autor grandiós, sens dubte) i descobrir la riquíssima literatura alemanya. Perquè els fluxos són molt millors si van en les dues direccions.