Un geriàtric, un alberg social i un hospital amenacen les sales de concerts Apolo, Bóveda i Clap

Clap, al polígon industrial Pla d’en Boet de Mataró, coneix el problema. La sala va obrir el 1993 a la ronda de Barcelona, una zona amb un pla urbanístic que li va fer la vida impossible. Van entendre els impulsors que els volien fora i van preguntar a l’ajuntament on no molestarien. L’esmentat polígon va ser la resposta i allà porten 22 anys i més de mil actuacions sense molestar a ningú. Ara, a falta de la llicència definitiva, el consistori s’ha inclinat per concedir a un hospital privat les antigues oficines centrals de Caixa Laietana, que són just davant de Clap.

Esforç inútil

«I serà un hospital amb ingressos les 24 hores», informa Pau Manté, president de la cooperativa que gestiona Clap. «No som tontos –prossegueix– i sabem que més aviat que tard sorgiran problemes, per molt que reforcem el control de l’exterior. Llavors, ¿haurem de tancar per un error de l’ajuntament en el planejament urbanístic?». Ja veurem què passa, els diuen els regidors.

Clap és l’única sala de concerts pròpiament dita de Mataró i com a part de la xarxa de Casas de la Música de Catalunya té conveni amb la Generalitat, la Diputació i el municipi, al qual brinda no poques activitats. Però ni així. «Per als polítics la música és tenir contenta la gent amb quatre concerts a la festa major», diu Manté.

És clar: Clap opera també com a discoteca. Totes o gairebé totes les sales de concerts ho fan. O com a bar musical. Perquè és «impossible» que una iniciativa privada subsisteixi només amb bolos, de nou hi ha coincidència.

Cantonada bulliciosa

Ja en marxa està el cas del complex Apolo, per les tres sales del qual han passat més de 13.000 grups i 7.000 discjòqueis en l’etapa d’Apolo tal i com la coneixem; si cal remuntar-se als seus orígens fa gairebé un segle ja quedem un altre dia. Construït fa una dècada i fins ara sense ús, l’edifici situat a la cantonada de l’avinguda del Paral·lel amb Nou de la Rambla, costats Poble Sec i plaça d’Espanya, això és, als morros d’Apolo, acaba d’obrir com a «espai hoteler en el qual el resident se sent acompanyat per experts en la seva cura», segons la web del centre geriàtric. Parlem del que potser sigui l’encreuament més... bulliciós de la nit barcelonina, i no només per Apolo.

«Estem molt preocupats», diu Albert Guijarro, director d’Apolo. Fins ara l’imperi, via comunicació fluida amb veïns i districte, sense oblidar els desemborsaments en obres que la pau veïnal comporta, s’ha mantingut com una referència del directe a Europa. Però un geriàtric de gairebé 200 places davant dels seus nassos, pertanyent a un gran grup internacional, és Terra Incognita.

Guijarro assenyala la «contradicció» entre els grans plans culturals de l’ajuntament per al Paral·lel (sala Paral·lel 62, Molino, Arnau) i un geriàtric. El districte de Sants-Montjuïc va rebutjar fer cap comentari a aquest diari sobre com ha arribat el nou inquilí al Paral·lel.

El bé comú

Tot i que amb menys presència en els mitjans de comunicació, igualment clau a l’entramat musical de Barcelona és la sala Bóveda, al Poblenou. Aquí la por és la imminent obertura a l’altra vorera de Roc Boronat d’un alberg municipal per a emergències socials, segons el local. Bóveda porta més de dues dècades allà, una zona estrictament industrial quan va obrir, subministrant rock d’alt voltatge a la seva parròquia.

Óscar Martínez, gerent de la sala, ha tingut sobre el nou equipament dues converses amb l’ajuntament. En la primera, assegura, se li va dir que calia primar «el bé comú» i que, arribat el cas, «si calia tancar Bóveda, es tancaria. Després, un altre representant municipal amb «més mà esquerra», li va dir una cosa ja coneguda: ja veurem què passa.

Fonts del districte de Sant Martí ajornen fins a la presentació de l’equipament explicar què serà exactament i indiquen que es va exposar a Bóveda «que les dues activitats són clarament compatibles» i es va comminar els seus titulars a «continuar treballant perquè la seva activitat no impacti en el descans del veïnat en general».

«Tenim una clientela fidel i sanota –presumeix Martínez–, però això no té cap lògica. Abans o després tindrem queixes fins i tot fent tots els esforços perquè no sigui així». «La música és sempre precària», conclou.

Sense dret a protestar

Notícies relacionades

Neix Paral·lel 62, estendard de l’aposta de BCN per la cultura amb impacte social

Barcelona, capital de la innovació social

Des de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc), amb prop d’un centenar de membres, la majoria a Barcelona i la seva àrea metropolitana, es veuen aquests casos com a paradigma d’una política d’assetjament i demolició contra elles. Lluís Torrents, president de l’entitat, posa sobre la taula una figura de protecció de la música en directe que està agafant força a Londres i Berlín. Es diu agent del canvi i consisteix que «si t’instal·les en un lloc amb un ecosistema preexistent i generes una crisi, no tens dret a queixar-te».

Guijarro abandona la seva contenció inicial per exposar: «Des del moment en què la gent balla i coreja, sembla que perdem la categoria d’espai cultural».