La caixa de ressonància
Paral·lel 62: ampliar, no substituir
La sala fins ara coneguda com a Barts afronta una oportunitat històrica per expandir la noció de música en viu, sense superioritat moral, i demostrar la viabilitat d’un projecte comunitari més enllà de la consigna política
La sala Barts s’ha convertit en Paral·lel 62, i no estem davant un simple relleu nominal o una substitució d’operadores sense més conseqüències: es tracta d’un canvi de marxa en la gestió d’un escenari de referència. Gir estratègic amb què l’ajuntament, que n’és el propietari, desitja introduir altres maneres de fer, entenent que la música és més que l’oferta manejada per les promotores del circuit comercial. Aquesta és la teoria i el desafiament.
Tancat el cicle de Barts, a càrrec de la promotora The Project, les cooperatives L’Afluent i Quesoni, i la sala Upload tindran ara ocasió de demostrar que és possible programar, en una sala important de Barcelona (no en un ateneu o centre cívic de barri) amb un tarannà presumiblement més social o comunitari. Per als qui no estiguin familiaritzats amb aquest debat, amb aparences de guerra cultural, es mira de girar la vista als marges, a les expressions associatives, al treball amb entitats i a l’expressió musical no necessàriament vinculada a la idea de negoci. Però, ¿el principi és que, en la música, hi ha també vida fora del ‘show business’, o que només hi ha vida fora del ‘show business’?
Introdueixo aquest matís perquè de vegades, en aquests àmbits, s’ha pogut percebre la lànguida aroma de la superioritat moral, tractant l’agenda musical hegemònica de perversa ‘per se’, i les iniciatives més apartades de la indústria, de genuïnes, incorruptes o pures. No va en aquest sentit el to expressat aquests dies per Dani Granados, delegat de Drets Culturals de l’ajuntament, que ha parlat d’«ampliar» enquadraments, més que de pretendre substituir un ordre per un altre. Sona bé: música ho és tot, en efecte.
Oportunitat històrica
Notícies relacionadesDe fet, la programació de Paral·lel 62, anunciada, per fi, després de sis mesos de transició de perfil baix, és continuista i no quadra massa amb la literatura comunitària: molt concert del Festival de Jazz i del Guitar BCN (de The Project, precisament), i fins i tot la repesca d’‘El petit príncep’. Sembla que articular projectes propis està costant: ens diuen que caldrà esperar a entrat el 2023.
Doncs veurem llavors si hi ha capacitat d’aprofitar aquesta oportunitat històrica i de demostrar que paraules com horitzontal, inclusiu, intercultural, permeable i transformador tenen contingut palpable i viable més enllà de les consignes. I si l’alegre clàssic ‘There’s no business like show business’, d’Irving Berlin, es revela definitivament curt de mires per explicar on comencen i acaben els límits de la música.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
