Alguna cosa passa amb Frankfurt

Perquè vet aquí que la Fira del Llibre de Frankfurt no és només un gran aparador, el més gran, un de mundial, sinó que, com a encreuament de camins i motor econòmic –¿és o no casualitat que el Banc Central Europeu tingui seu a la mateixa ciutat, d’uns 800.000 habitants, que es troba al centre del centre d’Alemanya i de tota Europa?–, modela allò que concerneix el llibre i en molts casos el limita, sense tenir res a veure amb ell. A saber: allà neixen i es fan les literatures, enteses com a allò propi d’un país o una llengua i d’un moment concret. Frankfurt és, parafrasejant Kurt Lewin, el gatekeeper, o el guardabarreres, o portes, del sentit col·lectiu de l’escrit.

Rosa Ribas deia l’altre dia, en un article que analitzava, des de la Fira, les relacions d’anada i tornada entre Espanya i Alemanya pel que fa als llibres, que allà encara s’esperava que la literatura espanyola tractés la guerra i la postguerra i que fos costumista. I quan es diu que això és el que s’espera de la literatura espanyola a Frankfurt és que això és el que s’espera en tot el món. Per contra, de la literatura llatinoamericana pot esperar-se qualsevol cosa. És bel·licosament lliure. I no ho és perquè Frankfurt ho hagi decidit, sinó perquè ho han decidit els editors llatinoamericans. Apostant per no tancar portes, no s’han tancat cap porta. I tampoc ho ha fet el món ni, per descomptat, el mercat, mitjançant Frankfurt.

Notícies relacionades

La gent és igual a tot arreu

Quan Virginia Woolf es va enamorar de Victoria Ocampo

Però ¿què passa amb Frankfurt? ¿Per què és en aquesta ciutat, i no en qualsevol altra, on es ratifica tot? Viatgem al passat un segon. En concret, viatgem al segle XII. Quan la idea de mercat no existia però la Fira del Llibre de Frankfurt, sí. No era la classe de congrés que és avui –imaginin centenars de cubicles amb centenars d’agents i editors esperant que altres centenars d’agents i editors s’asseguin davant d’ells per discutir sobre què traduir i què no, i també pavellons, és clar, com a enormes aparadors–, però era l’únic lloc al món en el qual s’organitzava una espècie de fira en la qual es venien llibres. Però no dels que avui existeixen, sinó llibres manuscrits. Copiats de l’única manera com es podien copiar llavors: a mà. Que Johannes Gutenberg naixés a Mainz, ciutat pròxima, i fos allà on inventés la impremta (sense la qual res existiria, ni la Fira de Frankfurt ni el lector no privilegiat, és a dir, qualsevol de nosaltres –ja que és en el fet de poder compartir les històries que es creen, en el fet que existeixi l’altre, el lector, i un de múltiple, possible, on tot comença, ¿o què era la humanitat abans de poder encloure l’explicat en una cosa capaç de viatjar en el temps i l’espai?–), també va tenir-hi molt a veure. Perquè, tot i que no hi ha una data oficial que dictamini el començament de la Fira del Llibre, es podria dir que va ser el 1462, quan Johann Fust i Peter Schöffer, que havien guanyat la batalla legal contra Gutenberg, van traslladar la seva impremta a Frankfurt.

Era a Frankfurt on el rei Enric VIII enviava Thomas Bodley a adquirir els exemplars que acabarien donant forma a la mítica biblioteca de la Universitat d’Oxford. El llibreter Peter Weidhass en parla en un dels seus molts llibres publicats al respecte, A History of the Frankfurt Book Fair –Una història de la Fira del Llibre de Frankfurt–, que més que reunir anècdotes –¡vet aquí el llibre que falta!– li construeix un relat, que diu que a partir de la Segona Guerra Mundial es va convertir en la classe d’imparable i incomparable tancatractes que és avui. Que l’autor més famós de Frankfurt sigui Johann Wolfgang von Goethe, ni més ni menys que l’autor de Faust –el clàssic sobre venda de l’ànima al diable–, resulta, en aquest sentit, d’allò més curiós i divertit.