Crítica de llibres

‘La más recóndita memoria de los hombres’, de Mohamed Mbougar Sarr: el laberint de la literatura

L’autor senegalès s’inspira en Bolaño per construir una novel·la exuberant entorn d’un misteriós escriptor i la seva novel·la que funciona com un sentit cant d’amor a la literatura

Un s’acosta a les pàgines d’aquesta novel·la amb prejudici, la qual cosa, per descomptat, està malament. Prejudici, en singular: el que brolla quan un llegeix que el seu autor és devot de Bolaño, que la seva novel·la és un homenatge a Bolaño i que, de fet, té una estructura similar a la novel·la de Bolaño (privant-se un d’aclarir, com no sigui en un parèntesi, que el Bolaño en qüestió és Roberto, el xilè, i la novel·la, també en qüestió, ‘Los detectives salvajes’). Si alguna cosa emmalalteix la cultura actual, inclosa la literatura, és la falta d’originalitat, d’idees noves, així que, ¿per què hauria d’entusiasmar la lectura de ‘Los detectives salvajes’ en versió africana? L’original, sempre l’original. Però Mohamed Mbougar Sarr es disposa, en 444 pàgines de poder narratiu, a demostrar el contrari. L’autor senegalès es proposa entusiasmar.

Notícies relacionades

Sarr no s’amaga, al contrari. ‘La más recóndita memoria de los hombres’ (Anagrama) obre amb una extensa cita de ‘Los detectives salvajes’ que justifica el títol de la novel·la. A la qual cosa s’ha de sumar que, en la línia de ‘Els detectius salvatges’, la novel·la de l’autor senegalès gira entorn de la figura d’un escriptor misteriós, esquiu, una espècie de fantasma de la literatura que va escriure al seu dia una gran novel·la i després va desaparèixer. Aquí es diu T. C. Elimane; allà, Cesárea Tinajero. En els dos casos, és la recerca d’aquest fantasma l’ànima de la novel·la. Però Sarr –de nou– no s’amaga: s’amaga tan poc que quan treu a la llum els detalls d’‘El laberinto de lo inhumano’, la novel·la misteriosa del misteriós Elimane, resulta que –¡això mateix! –, es tracta d’una novel·la-plagi, és més: d’una novel·la-deliberadament-plagi. Un producte nou fet amb trossos de productes antics. I un producte, a més, brillant. Mmm...

Després llegeix un que el personatge d’Elimane està basat en el cas real de l’escriptor malià Iambe Ouologuem, però un decideix pensar que això és secundari: que Elimane hagi tingut un transsumpte en la vida real no pot distreure de la intel·ligència de la coartada, i de la descarada i bonica declaració de Sarr: la literatura aconsegueix literatura, escrivim gràcies que d’altres ho van fer abans que nosaltres. Bé, però, ¿i la imaginació?, diria algú. ¿Aquesta matèria primera, aquesta fonamental substància? ¿A quin lloc queda relegada? A cap. En el món de Sarr és desbordant. És a base d’imaginació, sobretot, però també de gosadia, de fermesa, de coneixement del lloc a què ha de dirigir-se la bona literatura, que l’escriptor senegalès construeix i articula aquest torrent d’històries que al final és ‘La más recóndita memoria de los hombres’. Tot gira entorn d’Elimane i el seu laberint, i d’una recerca que es torna obsessiva, però inclouen tant les dues coses que el lector canvia de geografies i de temps i de personatges tota l’estona. Remolí, remolí podria ser la paraula. De vegades, sí, la seva robusta prosa cau en el sentimentalisme, però no l’hi retraurem: l’edifici se sosté. Hi ha novel·les que s’escriuen patint i hi ha novel·les que s’escriuen gaudint: aquesta pertany al segon grup i el lector n’és el beneficiari. En fi, ha entonat un emocionat cant d’amor a la literatura l’autor senegalès. Potser per això li van donar el Goncourt.