Crítica de jazz

Redman, Mehldau, McBride i Blade, les òrbites en sintonia

Quatre figures del jazz contemporani es van retrobar al Palau en una nit històrica

Lili Bonmatiě

La mitologia de la música moderna s’escriu amb històries com la seva. El 1994, a Nova York, quatre talents majúsculs van gravar un disc, ‘MoodSwing’, que capturava l’esperit del seu temps i caminava al pas del jazz que vindria després. Perquè en gran mesura, aquest pas el van marcar ells. Al cap d’un any i mig el grup es va desfer. Cada un tenia una història pròpia per explicar. La seva brillantor com a banda va ser forta i breu. Tant, que mai van arribar a actuar junts a Barcelona. Però una reunió inesperada els ha tornat als escenaris, tot i que pot ser que sigui per poc temps. «Potser aquesta sigui l’última vegada que els vegem», va advertir el director del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, Joan Antón Cararach, abans que la banda trepitgés l’escenari del Palau.

Hi ha retrobaments que sonen metàl·lics, a diners. O a nostàlgia. I n’hi ha d’altres que sonen, a més, a complicitat. Retrobaments per motius de pes. En el cas del saxofonista Joshua Redman, el pianista Brad Mehldau, el contrabaixista Christian McBride i el bateria Brian Blade, no hi ha dubte. Junts fan coses que no poden fer pel seu compte. Són diferents entre si, però la seva química és única.

Repertori audaç

Notícies relacionades

Joshua Redman, assertiu, sempre tan segur de si mateix, va ser el mestre de cerimònies, i ho va aprofitar per recordar que trenta anys enrere, Barcelona va ser la primera ciutat europea en la qual va actuar. Van arrencar amb un rescat del seu primer disc junts, ‘Mischief’, una peça amb ‘swing’ que va ser el més convencional de la nit. Perquè des que es van ajuntar de nou el 2020 el seu repertori ha crescut en varietat, en riquesa i en audàcia. L’ombrívola i sinuosa ‘Undertow’, una partitura de formes clàssiques que va arrencar amb Redman jugant-se el tipus en solitari, justificava per si sola el retrobament.

Però les dues hores llargues de concert encara donarien per a molt més. El ‘swing’ devastador que es posava a rodar quan McBride i Blade es miraven com dient: «¿Ara, d’acord?». La inventiva infinita de Redman, que empès pels seus companys arriscava fins a límits que no semblaven raonables però que són, precisament, el que el fa especial. El rar plaer d’escoltar una estrella com Brad Mehldau no en el paper de solista, sinó d’acompanyant, i comprovar que és també un mestre en l’art d’escoltar, recolzar i suggerir. La melodia de ‘Your part to play’ de Brian Blade, senzilla i clara, que va créixer i va créixer fins a desencadenar una catarsi gairebé mística. I l’energia tan diferent, però tan sòlida, de ‘The shade of the Cedar tree’, música amb els dos peus a terra, viu reflex del seu autor, Christian McBride. Abans dels bisos, Redman es va acomiadar agraït. «Ens tornarem a veure». ¿Junts? Tant de bo.

Temes:

Festival de Jazz de Barcelona Palau de la Música Crítiques Jazz

Inicia sessió 0 Comentaris

Repertori audaç

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?