Les estrenes de cine d’aquesta setmana: crítiques d’‘Amsterdam’, ‘El cuarto pasajero’, ‘L’immensità’ i més

Un hiperbòlic complot d’entreguerres

David O. Russell renova en ‘Amsterdam’ els seus repartiments cosmopolites i estel·lars habituals, el seu segell distintiu des de fa dues dècades, tot i que manté com a cap de sèrie Christian Bale, amb qui ja ha realitzat tres pel·lícules comptant aquesta –‘The fighter’ i ‘La gran estafa americana’ són les anteriors–, les mateixes que amb Bradley Cooper i amb Jennifer Lawrence, substituïts aquí pels puixants John David Washington i Margot Robbie. I si cito tanta estrella és perquè el cine de Russell s’ha acomodat als repartiments rutilants com a primer reclam i a les històries més o menys enrevessades com a segona temptació, tot i que en el fons les trames resulten bastant més senzilles i són els sofisticats –i ja repetitius– mecanismes del relat els que les fan tan complexes, quan no confuses.

Aquí es tracta d’una barreja de melodrama, intriga i «conspiranoia» ambientada al Nova York d’entreguerres amb tres personatges: dos amics que es van conèixer al front europeu de la primera contesa mundial i la infermera que va cuidar de tots dos, enfrontats a assassinats, dilemes, desaparicions i un gran complot polític de l’extrema dreta nord-americà basat, sembla ser, en fets reals. Poc importa que allò ocorregués i la fidelitat als fets. Russell mou els fils de la seva hiperbòlica trama confiant en els seus intèrprets, en la reconstrucció retro –però gens esteticista– de l’època i en els vaivens d’un relat que a estones interessa, en d’altres desconcerta i en la part final s’accelera per acabar explicant-nos de manera reiterativa el que ja hem entès a la primera. Quim Casas

El gran embús, segons De la Iglesia

En un dels millors gags de ‘El cuarto pasajero’, l’última comèdia d’Álex de la Iglesia, sense cap mixtura amb el cine de terror, el conductor i l’acompanyanta d’un cotxe amb caravana estan passant el temps en ple embús a l’autopista d’entrada a Madrid veient en DVD ‘El año pasado en Marienbad’, el film d’Alain Resnais que és la quinta essència del cine d’autor fantàstic, inescrutable i intel·lectualitzat. De la Iglesia no riu tant del film com dels dos personatges que l’estan veient en aquest context. Perquè en aquesta última part d’‘El cuarto pasajero’, la del gran embús –potser una picada d’ullet a la comèdia italiana titulada precisament ‘El gran atasco’ (1979), adaptació lliure d’un conte de Cortázar en el qual una sèrie de conductors queden atrapats a l’autovia entre Roma i Nàpols–, tot és possible i res és creïble.

Per contra, en la primera part, la presentació dels quatre personatges que fan en cotxe el viatge de Bilbao a Madrid, la pel·lícula funciona com una comèdia gamberra perfilada a partir de les característiques antagòniques de dos d’aquests personatges, els que interpreten Alberto San Juan i Ernesto Alterio. ‘El cuarto pasajero’ és un divertiment que va de l’estrambòtic al pertorbador, amb tipologia poc empàtica que, a poc a poc, a través de les interpretacions i de la rocambolesca evolució de la trama, acaba sent gairebé pròxima. Quim Casas

Per la diversitat, postureig

Promocionada com la primera comèdia romàntica gai produïda per un gran estudi i com la primera ficció de Hollywood protagonitzada exclusivament per actors LGTBI, ‘Bros: Más que amigos’ insisteix a donar-se d’aires d’importància i convèncer l’espectador de la seva significança cultural, i aquesta actitud autocomplaent saboteja tant les rialles com l’emoció que busquen el director Nicholas Stoller i l’actor-guionista Billy Eichner. En qualsevol cas, malgrat tots els sermons que posa en boca dels seus personatges, la pel·lícula es mostra menys interessada a abordar la marginació soferta històricament pel ‘queer’ que a burlar-se d’altres pel·lícules i sèries que han retratat l’homosexualitat.

Mentrestant, ‘Bros’ segueix la mateixa fórmula que tantes comèdies romàntiques tradicionals i defensores a ultrança de la monogàmia, i sobre el paper aquesta és la seva manera de normalitzar les relacions homosexuals en pantalla –en aquest sentit, funcionaria millor si els dos protagonistes compartissin un mínim de química–. En tot cas, la pel·lícula s’esforça de diverses maneres per esterilitzar l’experiència gai per acontentar el públic heterosexual: el seu humor sovint és condescendent i burlesc envers el col·lectiu LGTBI: el fet que els personatges no siguin blancs, convencionalment atractius i cisgènere funcionen com mers estereotips o accessoris i la seva mirada a les relacions no normatives és més aviat obtusa. Nando Salvà

Vidrieres i integració 

Noëlle, una noia de l’extraradi parisenc que es dedica a realitzar grafitis als terrats, s’ha d’amagar després de desbaratar, per accident, un negoci de drogues per valor de 6.000 euros d’uns tipus del barri. Busca refugi en un centre no institucional destinat a la integració social. Però és un lloc bastant especial. És una mena d’organització anomenada ‘Los compañeros de oficio’. Acullen joves desarrelats i amb problemes, els donen llit i manutenció i els instrueixen en l’art culinari o en el de la fabricació de vidrieres. Però de vegades els seus membres no són gaire diferents dels d’una secta, per molt que una de les integrants sigui Agnès Jaoui, que intenta dotar d’entitat a un personatge una mica desdibuixat que promet més del que ofereix. Porten bandes, respecten jerarquies una mica antiquades, interpreten cançons de benvinguda, tenen aparença de claustre monacal i molt divertits no són.

Dos mons literalment oposats que, evidentment, entren en col·lisió: la instrucció i disciplina del centre davant la rebel·lia i individualitat de la noia desconfiada per naturalesa. El film funciona a partir de massa llocs comuns i planteja situacions límit que es resolen amb molta facilitat. El descobriment gairebé en forma d’epifania de l’art de les vidrieres és el que dona més consistència a aquesta benintencionada pel·lícula. Q. C.

Poc més que Penélope Cruz

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Tot i que destacable pels vincles que la seva peripècia narrativa manté amb la biografia del seu autor, la primera pel·lícula que Emanuele Crialese dirigeix des de ‘Terraferma’ (2011) es veu llastada pel pes de les seves ambicions temàtiques. En només 97 minuts de metratge, parla d’un nen atrapat en un cos de nena –transsumpte del director– que intenta reivindicar la seva identitat però només rep incomprensió per part d’una mare que pateix els abusos físics i psicològics d’un marit maltractador i de la transformació urbanística de la ciutat de Roma als anys 70, i mentrestant escenifica una col·lecció de números musicals que intenten, sense èxit, il·lustrar l’escapisme consubstancial a la infància. 

Com a resultat, ‘L’immensità’ es mostra igual de recarregada que els estampats dels vestits dels personatges femenins i dels empaperats dels interiors. El relat és ple d’idees que s’entreveuen però no es desenvolupen, personatges insuficientment perfilats i episodis argumentals que resulten efectius a nivell individual però no aconsegueixen compondre un tot cohesiu. Tots aquests dèficits, és cert, gairebé queden compensats gràcies a l’habilitat de Crialese a l’hora de generar atmosferes que contrasten la llum estiuenca amb la claustrofòbia d’un entorn opressiu i, sobretot, a la interpretació de Penélope Cruz, que devoren la pantalla tant en els seus moments més melodramàtics com quan emula Raffaella Carrà i Patti Bravo. Quasi. N. S.