Estrena d’‘Il trovatore’: Verdi i la seva música s’imposen al Liceu

El seu Manrico, l’italià Vittorio Grigolo, va convèncer fins i tot sense tenir la veu ideal per a l’icònic personatge gràcies als seus aguts, a una poderosa projecció i a una entrega generosa, tot i que el seu fraseig gairebé ‘verista’ i amanerat va resultar paròdic per l’exagerat.

També debutava al paper la mezzo Ksenia Dudnikova, que, amb diverses Amneris a la seva esquena, s’enfrontava a la fonamental Azucena amb experiència verdiana sabent trobar gairebé sempre els colors necessaris, fins i tot amb aquest sobreagut una mica descontrolat.

El baríton Juan Jesús Rodríguez, d’una veu de bellesa embriagadora, té el Conde de Luna ficat a la pell, per la qual cosa no va haver de fer gaires esforços per brillar amb llum pròpia. Van completar el repartiment el Ferrando de Gianluca Buratto –millor en la coloratura que en els aguts– i els adequats María Zapata i Antoni Lliteres.

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

L’artista resident del coliseu barceloní, Àlex Ollé (La Fura dels Baus), va proposar una posada en escena bastant contestada d’una banda del públic. Inspirada en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, l’escenografia d’Alfons Flores mirava en realitat al monument a l’Holocaust de la Segona Guerra, amb una solució plàstica més poètica que narrativa. Els mòduls movibles que la conformaven, en tot cas, creaven escenes molt aconseguides, com en el ‘Miserere’. Les màscares antigàs del vestuari militarista de Lluch Castells van aportar unes atmosferes molt particulars, tot esplèndidament il·luminat segons el disseny d’Urs Schönebaum.

Des del podi, el mestre Riccardo Frizza va oferir una lectura impecable –tot i que amb els talls d’antigues tradicions–, sempre atenta a les veus i de gran vol teatral, traient partit del melodisme d’aquesta obra mestra, frasejant amb gust i amb els contrastos adequats. El van seguir una Simfònica liceista concentrada i un amalgamat i eficaç Cor del Liceu que, aquesta vegada, per fi, es va escoltar amb més presència malgrat l’escenografia oberta, ben tolerada per una adequada direcció d’actors.