Crítica de llibres

‘La vida, després’, d’Abdulrazak Gurnah: contra el colonialisme

El premi Nobel amplifica la veu aixafada pel supremacisme metropolità blanc atorgant-li una gran dignitat ètica

Tolga Akmen / AFP

Un dels objectius de la literatura postcolonial és escoltar els que, en mans de l’imperialisme, van perdre la veu durant l’ocupació violenta del seu territori. Abdulrazak Gurnah, premi Nobel de literatura el 2021, sembla haver nascut per amplificar aquesta veu, atorgant-li la merescuda dignitat èpica que el supremacisme blanc va aixafar amb les seves conquestes. D’una banda, Guznah va viure al seu Zanzíbar natal fins als divuit anys, porta a la sang l’estupefacció d’un continent esquinçat per la maleïda Europa; de l’altra, la seva condició d’emigrant a la Gran Bretanya li proporciona la distància crítica necessària per desconstruir la ficció colonial utilitzant un estil realista que bascula pendularment entre l’íntim i el col·lectiu i que fins i tot Dickens hauria aplaudit.

Notícies relacionades

Al principi del segle XX, l’Àfrica no era dels africans. Alemanya era un dels països europeus que va estendre la seva capa de brutalitat a través del continent. Si, d’una banda, Gurnah es preocupa de dibuixar el marc històric de la seva novel·la amb sentit didàctic, conscient que el pla detall del complex mapa del colonialisme pot ser completament aliè al lector, de l’altra no escatima a desplegar la riquesa del vocabulari local, fins al punt que aquest crític hauria agraït un apèndix de definicions. El llenguatge, doncs, està de part de les víctimes, i Gurnah ho reivindica amb tota naturalitat, perquè expressi el dolor i també l’esperança que neixen d’un triangle de personatges que encarnen, cada un a la seva manera, una forma d’orfandat i opressió. Al centre, l’Afiya, menystinguda per la seva família d’acollida i rescatada finalment pel seu germà Ilyas. Als extrems, Ilyas –que va ser segrestat pels alemanys quan era petit, defensa els colonitzadors allistant-se a les seves files en els preparatius de la Primera Guerra Mundial, disposat a matar i morir per una causa que no és la seva– i Hamza, que es convertirà en servent d’un oficial alemany que vol educar-lo en la seva passió per Friedrich Schiller alhora que no dubta a recordar-li que pertany a una raça inferior i que ha de convertir-se en un sicari despietat i cruel envers el seu propi poble, endarrerit i salvatge.

Costa no trobar paral·lelismes amb el nazisme quan Gurnah retrata el colonialisme com un estat mental que anul·la la nostra voluntat o, per contra, genera una resistència cerval a la seducció del poder ari. Suggereix que l’Àfrica va ser un laboratori d’idees per concebre el genocidi jueu, un gran camp de concentració on els africans convençuts (els anomenats askaris) van assassinar brutalment els seus compatriotes controlats pel mabusià superego alemany. En l’últim i abrupte capítol de ‘La vida, després’, que estén la tortuosa recerca d’Ilyas per part del seu nebot fins a principis dels seixanta, demostra fins a quin punt el projecte recolonitzador de l’imperi teutó a l’Àfrica durant els anys trenta era només una mostra més del devastador pla d’aniquilació del Primer Món envers el Tercer. Com tota bona novel·la històrica, ‘La vida, després’ també és una apassionant novel·la política i el terror que n’emana podria ressonar en les covardes estratègies europees davant els moviments migratoris africans. I fer-nos dubtar de si, en efecte, el colonialisme ha desaparegut o només s’ha canviat d’uniforme.