Vivian Gornick: «No em trobo gens còmoda en la meva soledat»

Vivian Gornick és la gran mestra de l’autoficció. El Bronx, Nova York, 1935. De pares jueus comunistes, va descobrir que era escriptora als 35 anys, quan va trobar una causa per ser-ho: el feminisme, convertint-se en una de les seves veus més autoritzades als Estats Units. Els seus relats i assajos de la memòria acaricien l’ànima a cop de matxet. Publica El fin de la novela de amor (Sexto Piso), en què qüestiona el suposat poder transformador d’aquest sentiment, que ve a ser la gran afecció o la rèmora de la seva vida. Ho fa, un cop més, a través d’algunes de les seves lectures preferides, d’autors com Willa Cather, Virginia Woolf, Grace Paley, Richard Ford, Raymond Carver o Jane Smiley.

És una representant del periodisme personal, que delecta el lector com havien fet Truman Capote i Tom Wolfe, i molt abans encara, Mark Twain i Daniel Defoe. Un gènere que Gornick derivaria en una cosa així com la crítica personal, en què ella mateixa és sempre la narradora i la primera persona que és al lloc dels fets o les emocions.

¿Alguna vegada va sentir que havia nascut al lloc i en les circumstàncies equivocades? Diu vostè mateixa que qui així se sent porta inoculat el gen de l’anarquia i l’anticonvencionalisme.

Sí, em sento així amb freqüència. De fet, sempre he volgut ser una dona negra a Nova York durant la Segona Guerra Mundial. Ser una jove professional negra en aquells anys, lluitant per ser independent, em sembla fascinant. En una societat civil encara desarmada, m’entén, ¿oi?

Sí, és clar, sé de la seva greu preocupació per les armes «civils» al seu país. Va començar a escriure per a The Villlage Voice als 35 anys i per atzar. ¿Com és que es va convertir en crítica literària en lloc de dedicar-se als temes socials, atès el compromís que llavors va adquirir amb la lluita feminista?

Oh, és que jo considero que faig crítica social, des del principi. Això significava escriure al Village: tots érem analistes socials i era el lloc on millor practicar el periodisme personal; on jo em trobava còmoda, utilitzant l’experiència personal per fer una crítica social molt vinculada al feminisme.

¿I la crítica literària, d’on sorgeix?

La literatura és la meva altra gran passió. La meva vida sempre ha estat unida de manera natural als llibres i, després de dedicar-me uns anys en exclusiva a ser reportera del moviment feminista, vaig començar a practicar la crítica literària, que en el fons sempre hi va ser. Vaig anar creixent en aquesta faceta però no sé explicar com ni per què. Però la meva crítica literària sempre ha estat construïda des d’un punt de vista social: no és estètica.

La veritat és que al principi no es prenia a si mateixa seriosament, explica a Mirar-nos de cara, fins que no va ser conscient que allò que escrivia era «periodisme personal». ¿Podria explicar-nos amb exactitud com és aquest tipus de crònica?

És un gènere en què l’escriptor s’utilitza a si mateix i la seva experiència personal per il·luminar i interpretar la qüestió de què tracta. Òbviament el narrador no només parla en primera persona, sinó que és el mateix escriptor. I no pretén ser objectiu sinó que és un narrador declaradament subjectiu, compromès amb el món.

Escriu les seves opinions i observacions d’una manera tan lírica i alhora contundent que ¿seria ajustat parlar d’assajos poètics, a la manera que també ens referim a la prosa poètica?

Oh, és molt afalagador, gràcies. Crec que aquesta impressió ve donada perquè m’entossudeixo de tal manera a escriure frases tan clares i simples... És el que sé fer millor. No em pregunti per què mai he escrit poesia, però la claredat ho és tot per mi i sempre treballo buscant-la.

Bé, no era un compliment sinó una impressió. ¿La vida és tan terrible i fabulosa al mateix temps que no ha sentit mai la necessitat d’inventar un argument fictici?

No, no és aquest el motiu pel qual mai he escrit ficció, de fet ho vaig intentar, però no va sortir res bo: les històries no tenien vida. La ficció procedeix d’una zona de la imaginació que no es pot obviar, perquè seria terrible, és important que existeixi, com la poesia. La ficció ens explica històries, i no hi ha res més interessant, tothom que escriu vol explicar una història. La ficció serà sempre necessària. Però jo vaig descobrir que no era una escriptora de ficció, que necessitava escriure directament des de la meva experiència, des de la meva pròpia veu i no des d’un narrador imaginat, i et deus a l’únic gènere que t’és natural i el meu no és la ficció sinó la narrativa personal. També els novel·listes creen personatges a través de qui parlen i en qui es projecten, però jo tinc aquesta relació especial entre la meva veu real i la prosa.

De fet, construeix relats hipnòtics a partir de l’experiència més petita, un trajecte amb autobús, posem per cas. ¿Se sent pionera de l’autoficció, un gènere tan de moda avui?

Una més d’entre molts altres i anteriors escriptors que han practicat la narrativa personal o autoficció, que sí, està molt de moda avui.

Prenguem com exemple Natalia Ginzburg, que és una de les seves referències clau: la seva manera de narrar és gairebé sempre memorialística o personal, i tanmateix les seves obres es presenten com a llibres de ficció. ¿Quina és la diferència entre les seves novel·les i contes de la memòria i els de Vivian Gornick?

Ginzburg va escriure els dos gèneres, novel·les de ficció i relats personals de la memòria no ficticis, que segons la meva opinió és el millor que ha fet; assajos memorialístics, com Les petites virtuts, que considero la seva obra principal, mentre que les seves novel·les em semblen menors.

Va ser vostè, en certa manera, una adolescent fins que als 35 anys va abraçar el feminisme i es va alliberar de la dependència de l’amor, però ¿què va ser primer, la lluita per l’emancipació de la dona o la seva fugida del romanticisme?

Bé, mai he aconseguit alliberar-me d’aquesta dependència, tant de bo ho hagués aconseguit. El feminisme va ser la meva gran formació i em va proporcionar un motiu de lluita per l’alliberament de la dona. Em va obrir els ulls i em va proporcionar un objectiu vital.

¿No és anacrònic que les dones estiguem encara reivindicant la igualtat? Estic pensant en els 21 milions de dones nord-americanes que acaben de perdre el dret a l’avortament, per exemple.

És una cosa terrible i vergonyosa, i una mostra més de com de llarguíssima està sent aquesta lluita, com costa canviar el punt de vista d’una societat. El dret a l’avortament és una cosa tan bàsica i, miri, està costant més de 100 anys garantir-lo.

Tenint en compte la seva experiència, o sigui la seva literatura, ¿podríem assegurar que un no és madur fins que no accepta la seva pròpia soledat?

Em sembla un bon axioma, jo no podria formular-lo millor (riu).

¿Quan va començar vostè a trobar-se còmoda en aquesta soledat?

Mai (torna a riure), ho sento; visc amb això, però no em trobo gens còmoda en la meva soledat. No crec que l’ésser humà sigui una criatura solitària. Necessitem companyia i és dur renunciar-hi.

¿Ha aconseguit almenys tenir un cor endurit o continua sent vulnerable a l’amor?

Continuo sent vulnerable, i continuo lluitant-hi. És veritat, és la meva manera de ser.

Vostè mateixa ha explicat que quan era petita volia profundament ser un noi per emancipar-se de les limitacions del gènere. ¿Alguna vegada ha tingut dubtes sobre la seva orientació sexual?

No, mai.

¿Li agradaria ser jove ara i tenir a l’abast l’enorme varietat d’opcions sexuals que avui es contemplen?

Aquesta qüestió de transgènere no té res a veure amb mi, no tinc aquest tipus d’impuls: mai em vaig sentir dins un cos equivocat ni vaig dubtar de la meva condició femenina. Al contrari, sempre he reivindicat la meva feminitat, però sí que volia tenir els mateixos drets de què disfruten els homes en aquesta societat tan masculina.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Realment creu que homes i dones som dues espècies animals diferenciades?

Crec que en el gènere humà es donen dues versions, i m’agradaria viure en un món on la irrevocable humanitat inherent a cadascun de nosaltres tingués molta més importància que la masculinitat i la feminitat.