Álex de la Iglesia: «¿Bon director? Alguna cosa hauré fet per continuar treballant»

Álex de la Iglesia ens vigila. Des de l’espiell de la porta. Rere la cortina. A la cantonada del carrer. Analitza cada pas que fem. Sense cap pretensió, això sí. Som la font d’inspiració principal del seu cine. I, com a tal, no és estrany que vostè es pugui veure reflectit en molts dels seus personatges. A El cuarto pasajero, que arriba a les sales aquest divendres, ha creat un submon que possiblement també hagi patit: un insuportable viatge amb BlaBlaCar capaç de treure el pitjor (o el millor, segons es vegi) de nosaltres mateixos. El que fan Alberto San Juan, Blanca Suárez, Ernesto Alterio i Rubén Cortada resulta tan extraordinari que, en pocs minuts, qualsevol espectador creurà que és un més de la història. Si hi hagués un cinquè implicat, seria vostè. Divertit i esbojarrat a parts iguals. Perquè la forma com està explicada i enfocada la cinta no és apta per a pusil·lànimes. Entrarà en el joc i, sobretot, voldrà imposar-se. 

Sis mesos després de la fallida Veneciafrenia, De la Iglesia repeteix la fórmula de la taquillera Perfectos desconocidos: una comèdia d’encàrrec sense massa girs, tot i que efectiva en el seu objectiu. Volia fer-nos riure de la tensió, la por, la frustració, el somni... I ho aconsegueix gràcies a un guió ben armat i un repartiment en estat de gràcia. La tesi és clara: un divorciat de 50 anys amb problemes econòmics recorre a una aplicació per compartir el seu cotxe amb estranys i, en especial, amb algú que ja no ho és tant: Lorena, una jove que es desplaça sovint a Madrid. Julián vol aprofitar el trajecte per sincerar-se amb ella, però un error a l’hora d’escollir els altres ocupants s’ho carregarà tot. O no. Entre misèries i bogeries, el còmic deixa pas a la intriga i la foscor. L’acció pren cos. I així fins a l’eclosió bulliciosa que té lloc en plena A-1. Llavors, l’ansietat agafa la davantera. I, en aquests casos, qualsevol cosa pot passar. Vostè ho sap bé. 

P. Sens dubte, ha aconseguit fer una caricatura molt realista de nosaltres. R. M’havien parlat molt de BlaBlaCar, però jo no n’havia agafat mai cap. Així que vaig fer la prova sense massa èxit. Quan poses en marxa un projecte, intentes reflectir el que et preocupa i t’angoixa de manera inconscient. En aquest cas, la intenció era fer una comèdia romàntica en què un noi vol declarar-se a una noia, però no és capaç. La clau estava en quin context. Aquí va sorgir la idea del cotxe: és un lloc on no hi ha opció d’escapar. 

P. ¿La seva filmografia és una metàfora d’Espanya i els seus costums?R. No. De fet, ni tan sols intento reflectir el que m’envolta. El meu objectiu sempre és explicar una història. I m’agrada que es trobi dins un ambient que qualsevol pugui entendre. A El cuarto pasajero hi ha personatges que són molt fàcils d’identificar al nostre voltant. En aquest instant, entres de ple en la pel·lícula: deixes de ser davant una pantalla per compartir-hi la situació.

P. ¿En qui ha trobat la inspiració per crear-los?R. En la gent que dicta sentència i parla des de llocs comuns. És veritat que, com li està passant a d’altres, jo també m’estic convertint en un rondinaire que ho veu tot malament i que no entén res. Llavors, et converteixes en el personatge de l’Alberto que, com que no pot controlar la realitat, la constreny. Aquí és quan decideix buscar acompanyants que li vagin bé per traçar el seu pla. Vol construir una càpsula de vidre per declarar-se, però l’etern cunyat i el tio més bo que hi ha l’hi impedeixen. 

P. Tracta la crisi de la mitjana edat amb bastant humor negre. ¿Per què portem tan malament fer-nos vells?R. Perquè estem encaminats al contrari. El mercat està plantejat des del punt de vista de la joventut: venen el benestar i la salut com a condicions aplicables només a aquesta etapa de la vida. Així, tens la necessitat d’hipotecar-te per ser a prop d’aquesta utopia que no existeix. És un invent. No hi ha terme mitjà.

P. Els papers d’Alberto i Ernesto, un altre cop, tornen a mostrar dos heterosexuals a qui la caspa és a punt d’asfixiar. ¿Són un reflex fidedigne de l’home mitjà espanyol?R. Crec que la inadequació de l’home heterosexual blanc és un problema que porta bastant temps present i al que estem buscant un remei.

View this post on Instagram

A post shared by Alex de la Iglesia (@alexdelaiglesia)

P. ¿És un film políticament correcte per no representar una societat diversa?R. No ho sé. En aquest cas, per exemple, canviem els rols. El personatge hipersexualitzat és el de Rubén. I, en canvi, el més assenyat és el de Blanca. Ella està amenaçada per dues maneres diferents de veure el món: d’una banda, el rebel que ho té tot claríssim; i, de l’altra, el senyor assenyat que busca seguretat. Ella no vol entrar en les seves mogudes, no necessita ningú per definir-se. 

P. Més d’una vegada, es fa referència a la diferència d’edat que hi ha entre els protagonistes. ¿Quina opinió li mereix un amor amb 20 anys de distancia?R. Estic parlant de situacions que m’han passat. Em ric de mi mateix. Aquesta comèdia és la que ens portaria a resoldre molts dilemes. Avui, tot és crispat. No tenim la capacitat de seguir un debat perquè, tan aviat hi ha una dissensió, et fan fora.

P. ¿Ens agrada autoenganyar-nos?R. Totalment. Fins al punt que, si les coses no són com vull, abandono la partida. No hi ha mediació. No existeix la possibilitat de cedir. Sembla que només intentem convèncer els altres del que ens és propi, sense tenir en compte altres possibilitats. Potser, aquestes no ens agradin tant, però potser són les menys agressives per als dos. Hem de tendir als acords. 

P. ¿La maduresa és una virtut?R. És una llosa. No crec que depengui de l’edat, sinó de l’experiència. Així mateix, aquesta tampoc genera talent ni felicitat. Quan em diuen que estic vivint una segona joventut, contesto que mai he passat de la infància. Soc l’ésser més immadur del món i d’aquesta immaduresa he aconseguit fer la meva feina. Som el que somiem i ho vam voler ser als 18. Aquesta és l’època en què vaig descobrir les cintes que més m’han agradat i en què coneixia els amics que més m’han marcat. A partir d’aquí, he mirat d’adaptar-me i trobar la felicitat. 

P. En un moment d’enorme polarització com l’actual, ¿es podria dir que hi ha un humor masculí i un humor femení?R. M’agradaria que no es polaritzés l’humor. Tendim a ser molt col·legues dels que pensen com nosaltres i a llegir els llibres que diuen el que volem sentir. Cada vegada, estem més polaritzats. No només a les xarxes socials, també al carrer. I això li està traient gràcia a la vida. Jo crec que la solució passa pel pollastre amb pinya: aconseguir que coses contradictòries puguin funcionar juntes. És a dir, que no tinguis l’afany que tot passi pel filtre de la teva visió. Que puguis estar amb qui no pensi com tu i no passi res.

P. En l’escena final es pot veure un embús bulliciós, esbojarrat, embolicat... ¿Hi ha molta diferència entre els storyboards i el que es veu a les pantalles?R. Quan la complexitat d’una seqüència comporta un resultat sorprenent, val la pena fer-la. En aquest cas, la script va fer un enorme treball. S’ha de tenir en compte que les pel·lícules no es roden cronològicament, per la qual cosa has de tenir molt clar quin era l’ordre dels vehicles, com es disposaven, de quin color eren...

P. El cuarto pasajero és el seu llargmetratge número 23. ¿Quan sap que està davant un gran títol?R. Ningú ho sap. Cap director es planteja que el projecte que està fent sigui dolent. Al contrari, pensa que és el definitiu. A misses dites, tots comencem a veure detalls que es podrien haver llimat o corregit. Sobretot, quan ja l’ha vist el públic. Ara bé, ¿és aquest un referent? És veritat que l’objectiu són els espectadors... però, si els dones sempre el que volen, pot ser que es cansin. I, si optes per fer una cosa nova, pot ser que no els interessi. Per això, el millor és no pensar i rodar el que et ve de gust. Si no, et tornes boig. 

P. ¿Es considera un bon cineasta?R. Això és una mica pretensiós. Soc un professional: treballo en la indústria i faig menjar una empresa familiar. [Es queda pensatiu uns segons] ¿Bon director? Alguna cosa hauré fet per continuar treballant. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

P. Si Álex de la Iglesia demà posés un anunci de BlaBlaCar, ¿amb qui no compartiria mai cotxe?R. Amb la persona en què em vaig basar per fer el personatge d’Ernesto Alterio. No puc dir qui és, però el dia que es descobreixi... Estic convençut que ell ho sap. 

P. ¿Un polític?R. Algú de la vida pública.