El dia que David Bowie va llegir ‘En el camino’

Brett Morgen va néixer a Los Angeles, Califòrnia, el 1968. Els seus pares volien posar-li Britt, en honor a un famós jugador de futbol americà, però al registre van lletrejar malament el nom. Des de petit li va agradar el cine. Deia a tothom que de gran seria director. I quan es va fer més gran, es va convertir en director. Director de documentals. D’un tipus molt concret. Existeix el documental que intenta mostrar, com ho faria un cronista que assenyala allò que s’ha d’observar, una part del món —entès el món en un sentit molt ampli: un algú, alguna cosa, ja sigui un conflicte, una història, un lloc, un moment—, i després hi ha aquell que extreu l’essència d’allò que documenta i ho converteix en una petita peça de museu. Morgen fa això últim. I va estar a punt de deixar de fer-ho.

L’any que va començar a reunir el material que es convertiria en el seu últim documental, el lisèrgic i profund, Moonage Daydream, tan, per moments, lynchià —hi ha foscor i sobretot sentit còsmic, i si la manera d’explicar abraça el caos és perquè està parlant de com la vida no és més que això: caos— que podria haver sigut compost per David Lynch en persona, va patir un atac al cor. Tenia llavors 49 anys. Va passar una setmana en coma. Per sort, es va recuperar. Moonage Daydream Moonage Daydreamés la classe de peça que no podria no haver existit. Condensa David Bowie fins a convertir-lo en, sí, allò que sempre va ser, un pas endavant de la mateixa idea de l’humà, gairebé una fórmula màgica, un algú alhora massa humà i, per això, d’un altre planeta.

Com davant una tela en moviment, una tela enorme i mutant en la qual el temps no es tracta com l’altre al qual solia referir-se Bowie –per a qui el temps va ser des del principi, un personatge, i el principal, el que li permetia canviar: «M’obsessiona allò que fa amb nosaltres, com alguna cosa pot un dia no significar res, i al següent, tot», diu en un moment del documental–, sinó com a mer vehicle de reflexió, Morgen retrata el Bowie que existia després del Bowie que el món creia estar veient –«L’artista no existeix, és el públic que el crea. No existeix Bob Dylan, no existeix Mick Jagger, jo tampoc existeixo. Som una cosa irreal, que es forma en la ment de qui vol creure que existim», diu, en un altre moment—, i el que captura és la seva essència, allò que era ell abans d’ell.

¿I què era? Algú al camí. «L’art no consisteix a trobar sinó a buscar. Seria desolador per a mi trobar alguna cosa. Jo vull continuar buscant», diu també, en aquesta petita col·lecció de moments superposats, i il·luminadors, que constitueixen Moonage Daydream. Bowie s’instal·lava en ciutats de països de tot tipus per veure de quina manera afectava, deia, la seva escriptura. De vegades eren ciutats que odiava, com Los Angeles, i d’altres, ciutats que li permetrien aïllar-se –i sobretot, pintar retrats de gent aïllada– com el Berlín Occidental. «Soc una espècie de beatnik místic», diu, en un altre moment. Un beatnik existencial que viatja alhora per dins i per fora, que es converteix en el viatge mateix, conscient que el destí és l’únic que no importa.

Notícies relacionades

Habitar un conte en un cementiri

Quan Virginia Woolf es va enamorar de Victoria Ocampo

«Llegir En el camino de Jack Kerouac em va canviar la vida», assegura la veu de Bowie en el moment cabdal, en molts sentits, de Moonage Daydream. Em fascina la manera en què un artista neix, i alhora, es fa, i es diria que en aquell moment –en el qual Bowie parla de la seva infància, de com el matrimoni dels seus pares era un planeta del que sempre es va sentir exclòs, i sobretot, de la influència del seu germanastre–, està passant això. La seva manera de ser al món s’anava a convertir en no ser exactament en ell, o habitar-lo de maneres tan diferents com li fos possible. Va interioritzar el beatnik fins a convertir-se en la mateixa idea del viatge. «L’artista ha de preguntar-se què pot aportar a l’univers», diu Bowie, i actuar en conseqüència, crear una infinitat d’altres sortides.

I podria dir-se que Kerouac va sostenir la porta per on Bowie va entrar, i que aquest —que va tenir el seu propi Neal Cassady: aquest germanastre que adorava perquè era molt més lliure que ell llavors, i que li va deixar els seus primers discos, especialment un de Coltrane, que ho va posar tot en marxa— va prendre la seva mítica màxima, la conclusió d’En el camino, aquell «no puc oferir més que la meva pròpia confusió», i va bussejar-hi, mirant d’extreure allò que brillava allà dins, en la seva pròpia confusió. «Escric perquè escriure em permet salpar sense córrer cap perill», diu Bowie, i dona un consell imbatible a tot aquell que vulgui fer-ho: «Si vols saber si allò que fas és bo, i creus que estàs segur on ets, camina una mica més lluny, endinsa’t al mar, i deixa de trobar peu. Només així ho serà».