Isabel Coixet retrata els mètodes de l’abusador sexual a ‘El sostre groc’

Isabel Coixet va conèixer el cas a través de la premsa i poc després es va posar en contacte amb les noies per fer un documental. Suposava fer un pas més enllà per a elles i l’exposició els feia por. Però ho van tenir clar des del principi, sobretot perquè la directora volia evitar qualsevol tipus de morbo. «Hi ha moltes maneres d’explicar una veritat, d’enfocar-la, però des del principi la Isabel ens va fer sentir còmodes», explica la Miriam. «Sobretot perquè sempre es posa el focus en la víctima i no en l’abusador, i aquí del que es tractava era precisament del contrari, que la culpa i la vergonya recaigués en ell, no en nosaltres».

Un monstre real

‘El sostre groc’ no és una pel·lícula de terror, però genera més por que qualsevol pel·lícula del gènere. Hi ha un monstre que és real, exercia amb total impunitat perquè se sentia intocable i les seves tàctiques eren perverses. «Vaig decidir que no volia entrar en detalls, perquè era tot realment aberrant i hauria sigut una mirada sensacionalista que m’horripila», continua la directora. «M’interessava més la reconstrucció, com havien canalitzat el trauma, com havien continuat amb les seves vides, com es van atrevir a parlar, a denunciar, a prendre consciència sobre el que els havia passat».

Va començar treballant amb les nou dones que havien firmat la denúncia original, però algunes d’elles no van poder amb la pressió i van abandonar la filmació. «Elles em van impressionar molt quan les vaig conèixer. Em va semblar que tenien ganes d’explicar-se i ha sigut un camí molt bonic en el qual ens hem anat acostant».

Coixet es va posar en contacte amb Vanessa Springora, l’autora d’‘El consentimiento’ amb la idea de filmar-la, però es va adonar que una figura externa no aportava res. També va pensar realitzar alguna dramatització, però aquesta idea va quedar descartada. Les protagonistes havien de ser només elles i els seus testimonis. A l’equip documentalista de la directora li va costar molt trobar material perquè l’Aula de Teatre havia esborrat dels seus arxius el pas de totes les denunciants, com si mai haguessin passat per allà. Però hi ha vídeos gravats que testimonien com l’Antonio exercia com una espècie de líder de secta manipulant els seus deixebles com volia.

La por de denunciar

Després d’assistir a tota aquesta foscor, resulta revelador com les protagonistes aporten llum a través de la seva sinceritat i valentia. La unió fa la força, i elles han sigut molt conscients d’això. Només a través de l’acompanyament mutu han tirat endavant. «Sempre he agafat el concepte de sororitat amb pinces, però en aquest cas jo l’he viscut, l’he sentit a través d’elles», continua Isabel Coixet.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La Marta, la Violeta, la Sonia i la Miriam esperen que la seva experiència i aquest documental serveixin per continuar pel camí de conscienciació de la societat, perquè sigui més fàcil identificar l’abús en les noves generacions i que no tinguin por de denunciar, tot i que sigui un pas tan difícil, perquè en la societat patriarcal en què vivim, lamentablement les dones continuen estant qüestionades.

Antonio Gómez va sortir de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida amb una indemnització de gairebé 60.000 euros, no va poder ser jutjat perquè els seus delictes havien prescrit i va marxar al Brasil, on continua ensenyant teatre a joves.