Les confessions de Bono (U2): d’objectiu de l’IRA a cridar-li a la cara a George W. Bush

Perdre la mare als 14 anys

En la seva etapa de creixement, la mort sobtada de la seva mare, Iris, a causa d’un aneurisma, quan té 14 anys, causa el lògic efecte devastador. La llei del silenci s’imposa a casa d’ara endavant: «Vam evitar el dolor que sabíem que afloraria al pensar i parlar d’ella». Quatre dècades després li dedicaria el tema ‘Iris (hold me close)’. De la seva abrupta absència va brollar una ràbia que va sintonitzar amb l’expressió del rock’n’roll. Bono explica que el buit de la persona que creia en ell va acabar ocupant-lo la seva nòvia, Ali, amb qui va començar a sortir la mateixa setmana que es va unir a U2, el 1976. Continuen junts 46 anys (i quatre fills) després.

Amenaçat per l’IRA

Bono expressa la seva voluntat que algun dia les dues parts d’Irlanda s’unifiquin, però és contundent en el seu judici sobre «els pistolers» de l’IRA, «que no tenien un suport majoritari ni al nord ni al sud de la frontera», «ni tan sols entre l’assetjada minoria catòlica de l’Ulster», i que «decidien qui vivia i qui moria». Confessa que es va sentir «frustrat» pel «segrest» de la identitat irlandesa per part del «moviment republicà». Revela que la Special Branch, el servei d’intel·ligència britànic, li va advertir que tant ell com la seva dona eren objectius de segrest. Gerry Adams, l’històric president del Sinn Féin, ha declarat aquests dies que no li consta que fos així.

Líder, però no director 

Bono es presenta com a portaveu-agitador-estrateg d’U2, si bé la mestria musical la desvia als seus còmplices de grup. «Una autèntica banda de rock’n’roll no la dirigeix el cantant; la lidera potser, però no la dirigeix», assenyala. Aquest rol sembla correspondre més a The Edge, a qui va conèixer mentre mirava de treure un complicat solo de guitarra de Yes. Però, a U2, fins i tot el bateria pot ser el timoner: recordem ‘Sunday bloody Sunday’, amb els seus redoblaments equivalents a un ‘riff’ de guitarra. Bono desprèn humilitat quan es presenta a si mateix com una peça més de l’artefacte. «Soc una quarta part d’artista sense The Edge, Adam i Larry», afirma, i anant una mica més lluny, sentencia: «Triomfo només quan col·laboro».

‘Mea culpa’ per la jugada amb Apple

Distribuir un nou disc d’U2 (‘Songs of innocence’, 2014) gratuïtament a tots els dispositius d’Apple: ¿una idea genial o suïcida? Havia de ser com deixar una ampolla de llet a la porta de cada casa del veïnat, aventura Bono. ¿Què podia sortir malament? Però ràpidament va descobrir que «a alguns els agradava utilitzar la seva pròpia llet» i que «d’altres tenien intolerància a la lactosa». Rebuig d’U2 i els seus plans de dominació dels cervells. «Accepto tota la responsabilitat», «mea culpa», encaixa, deixant clar que ni els seus companys de grup, ni el seu flamant mànager, Guy Oseary (el de Madonna, que va suplir el veterà Paul McGuinness), van tenir a veure amb la iniciativa.

Tensió a la Casa Blanca

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En l’últim bloc del llibre, la música es va esvaint i atrau els focus el Bono activista, que es vanta de les seves cites amb líders globals i d’haver arrencat compromisos en matèries com la condonació del deute del Tercer Món. Ell sap de la caricaturització de tot això (a Bob Geldof li tiraven monedes pel carrer després del Live Aid, recorda), però se sent cridat per principis suprems: «No n’hi havia prou d’enfurismar-se; havíem d’organitzar-nos i obtenir respostes a preguntes difícils», medita després de recordar com les seves visites a Malawi i Sud-àfrica, països castigats per la sida, va radicalitzar les seves posicions. Confessa no haver-se acostumat a l’activisme, però en una trobada amb Bush fill a la Casa Blanca va arribar a perdre els nervis, assegura: «Perdoni que l’interrompi, però no faig discursos només perquè m’agradi sentir com sona la meva veu».