P. Djèlí Clark: els mil i un dies del ‘djinn punk’

Dexter Gabriel (Nova York, 1971) és un historiador especialitzat en les cultures nascudes sota la càrrega de l’esclavitud al Carib i els Estats Units, com la dels ‘gullahs’ de la costes i les illes de les dues Carolines. Ha manllevat l’apel·latiu Djèlí dels narradors orals africans, els griots, en el nom de ploma que reserva per escriure ficció especulativa. I manté un blog com Disgruntled Haradrim, l’Haradrim (poble del sud, òbviament de cutis fosc i propòsits malvats en l’univers de Tolkien) descontent, en el qual aquests mesos, és clar, s’ha despatxat a gust amb l’escàndol organitzat per la presència d’actors amb diverses tonalitats i trets facials en sèries de TV com ‘Los anillos del poder’ o ‘La rueda del tiempo’.

«¿Qui diu que totes les fantasies d’herois i heroïnes espasa en mà han de passar a la Terra Mitjana, a Westeros o en els nostres somnis del passat de l’Àfrica, sol de coure o mar escarlata?», es pregunta a l’epíleg de ‘Ring Shout’. Així doncs, ficció militant. Però sobretot, imaginativa, disfrutable, irreverent. La resposta d’aquest historiador a aquesta pregunta ve en forma d’història fantàstica i alternativa, o contrafactual. Si a ‘Ring shout’ un grup de militants negres es resistia a sang i foc a una conspiració racista i terroríficament còsmica que s’amaga sota la pel·lícula ‘El nacimiento de una nación’ i les caputxes del KKK, on P. Djèli Clark construeix un univers en el qual quedar-se a imaginar (i en el qual qualsevol lector que s’entusiasmi amb la història alternativa saltarà de plaer tot i que el seu interès principal no sigui la fantasia) és a la novel·la llarga que avui ressenyem i dues novel·les curtes més, ‘Muerte de un djinn en El Cairo’, publicada aquí com a ‘bonificació track’ de la seva primera novel·la llarga, i ‘La maldición del tranvía 015’, editada com a títol independent també per Entreson.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Si un altre autor entossudit a alterar el cànon occidental del camp fantàstic com Ken Liu ha generat la seva pròpia alternativa oriental a l’‘steam punk’, el ‘silk punk’, P. Djèlí Clark podríem dir que inaugura el ‘djinn punk’ a un el Caire de principis del segle XX descolonitzat i convertit en una metròpolis que competeix amb Londres i París (i amb els incòmodes i dogmàtics marxistes islàmics de la república del Mahdi al sud) gràcies al descobriment d’un recurs tecnològic inesperat. Els genis, dimonis i àngels tornen al nostre món invocats per un santó al servei del kediv d’egipci i són l’instrument per crear una nova civilització en què la màgia mou tramvies, autòmats i armes i en la qual conviuen no sempre pacíficament amb els humans.

En aquest univers, l’historiador contrafactual i el narrador de ficció fantasticopolicíaca que és alhora l’autor es posen en marxa. A la clàssica pregunta de la història alternativa ‘What if...’ (que seria en realitat la força que integraria tots els diversos gèneres especulatius) respon construint un nou tauler internacional, una societat en la qual el progrés porta que, per exemple, les primeres victòries del sufragisme succeeixin al Caire, els músics de jazz assetjats per les lleis de Jim Crow trobin una nova meca, es produeixi un conflictiu renaixement de cultes preislàmics i el mateix islam hagi d’‘aggionarse’ i hagin de sorgir un ministeri i un cos policial específic dedicat a regular aquesta convivència entre el real i el sobrenatural. A les necessitats que en aquest exuberant escenari succeeixin coses, Clark respon amb el personatge de Fatma el-Sha’arawi, una de les primeres detectives del Ministeri d’Alquímia, Encantaments i Entitats Sobrenaturals que igual competeix amb els bigotuts policies que enyoren el passat que passeja de la mà d’una fascinant nubiana a la nit cairota, s’enfronta a àngels caiguts o busca pistes en contes de les ‘Mil i una nits’. Potser a Clark li pugui l’historiador imaginatiu i el desbordant món que cregui que es mengi una trama detectivesca que acaba empal·lidint davant el seu ‘world building’. Però el segon compensa, amb escreix, el primer.