‘Bardo, falsa crónica de unas cuantas verdades’, un monument a l’ego de González Iñárritu

Alejandro González Iñárritu, director mexicà aclamat i multipremiat internacionalment, ha fet una pel·lícula sobre com de terrible resulta ser un director mexicà aclamat i multipremiat internacionalment. Amb ella fingeix disseccionar-se davant nostre com a persona i com a artista i, mentrestant, fer sàtira de la indústria cinematogràfica, però en realitat fa la sensació d’estar interessat sobretot a estimular comparacions amb Federico Fellini. ‘Bardo’, dit d’una altra manera, és la manifestació audiovisual del seu narcisisme, un monument de tres hores de metratge al seu magnífic ego.

González Iñárritu, és cert, és tot un especialista a l’hora de fer pel·lícules convençudes de la seva pròpia significança i encantades de la seva grandiositat, però aquesta és la primera de la seva carrera en la qual aquesta significança i aquesta grandiositat són la seva raó de ser. Ha sigut acuradament dissenyada a tall d’elefantíaca obra magna. Sobre el paper, se serveix d’un capritxós ‘collage’ de records, somnis, malsons i interaccions per enfrontar el director tant al costat fosc de l’èxit i la fama com al sentiment de culpa que la seva relació amb la seva família i el seu país natal li generen. A la pràctica, utilitza aquests temes com a mera excusa per intentar aclaparar-nos a base de trucs visuals, ocurrències de posada en escena, imponents coreografies i altres exhibicions de virtuosisme cinematogràfic, i per convertir el que aparenta fer examen de consciència en un atac als qui ho critiquen. ‘Bardo’ no és la seva manera d’obrir-se en canal, és una carta d’amor remesa a si mateix.