Olivier Widmaier Picasso: «Els museus són espectacle i el meu avi Picasso va ser un gran ‘showman’»

El 8 d’abril es complirà el cinquantenari de la mort de Pablo Picasso, el que passa per ser un dels grans creadors –si no el més gran– del segle XX. Espanya i França s’han bolcat en la celebració de l’efemèride amb la programació de nombroses exposicions sobre el geni el 2023, tot i que algunes ja estan en marxa com la que aquest dijous s’inaugura al recinte firal de Madrid, ‘Imagine Picasso’, la primera mostra immersiva sobre el creador: més de 200 les obres que no es presenten amb les seves teles i bastidors sinó transformades en vídeos transitables. Una cosa que Olivier Widmaier Picasso, productor de televisió, autor de diverses obres sobre el cubista, a més de fill de Maya Picasso, la filla que el malagueny va tenir amb Marie-Thérèse Walter, assegura que hauria «satisfet» el seu avi.  

¿Queda alguna cosa per descobrir de l’obra i la figura de Picasso tenint en compte que és un dels artistes més coneguts i reconeguts del segle XX? 

No deixa de sorprendre’m la quantitat de diferents aspectes que es poden trobar per entrar en la vida i l’obra del meu avi. I considero molt interessant la manera en què les generacions més joves aborden la seva obra i les seves idees. Els comissaris són extremadament innovadors proposant noves maneres de mostrar al públic qui va ser i què va fer Picasso, i els llenguatges actuals ofereixen possibilitats diferents de conèixer el personatge amb projectes d’art més instantanis. 

‘Imagine Picasso’ no és una exposició corrent, ¿creu que aquest tipus de mostres sense quadros i immersiva hauria agradat a Picasso?

Picasso va ser un pioner, li agradava ser el primer en tot, provar i explorar coses noves. I ho va fer. Es va interessar per la fotografia, per exemple. Es va adonar que la pintura anava primer i la fotografia, una altra manera de representar la realitat. Li agradava la televisió, que per a ell era una nova manera d’indagar noves formes. I segur que s’hauria inspirat en el vídeo dels 80, però va morir abans. El vídeo s’ha convertit en un mitjà de gran creativitat, així que estic segur que estaria satisfet amb el que el vídeo fa amb la seva obra. A més, els museus són espectacle i Picasso va ser un gran ‘showman’.

¿No es corre el risc de convertir-lo en un producte de marxandatge? ¿Que el personatge es mengi l’artista?

Sempre hi ha risc de saturació, que la gent es cansi de sentir parlar sobre Picasso, la seva obra i la seva genialitat. Hi haurà 17 exposicions només a Espanya i 14 a França, és molt, però no crec que això afecti a la genialitat de Picasso, és més, crec que poden explicar que ser un geni no és una cosa habitual, que és molt més que tenir talent. Picasso era bo pintant, dibuixant, amb l’escultura i amb la ceràmica, interactuant amb altres artistes i fins i tot creant decorats per a espectacles, cosa que demostra que la genialitat és una cosa diferent. Tantes exposicions donen opcions d’escollir el públic, i això està bé.

A hores d’ara, ¿queda alguna cosa per descobrir de Picasso?

M’agradaria que darrere de cada obra es veiés la humanitat de Picasso, perquè hem de recordar que va estar sempre sol a l’estudi creant i que tota la seva obra es va basar en la realitat. No era un artista abstracte, necessitava la gent, sobretot la dona, el paisatge, l’objecte... va representar permanent la vida i això reflecteix la seva humanitat. També es veu la defensa de les persones en el seu compromís polític, especialment en peces com el ‘Guernica’. El que espero és que tothom vegi la humanitat que hi havia darrere del geni. No era fàcil però tampoc no era un home difícil. 

Últimament, es parla molt de les relacions de Picasso amb les dones i de la seva suposada misogínia.

És importantíssim qüestionar la relació de Picasso amb les dones. És impossible ignorar-ho tenint en compte que va tenir tantes amants. Però si es fa, és necessari saber més sobre ell, la seva infància, la seva adolescència, la seva joventut a París... i tenir en compte que vivia en una societat concreta: la tradicional espanyola del segle XIX i la francesa de principis del segle XX en plena evolució. Probablement era un gran seductor: tenia talent i convertia les seves dones en immortals sobre la tela, però una història d’amor no són només els dies feliços, també hi va haver baralles i comiats freds. Per exemple, volia divorciar-se d’Olga Koklova i casar-se amb la meva àvia, va pensar que seria fàcil perquè la República havia establert el divorci però Franco el va abolir i el va agafar enmig del procés, per la qual cosa no va poder divorciar-se ni casar-se amb la meva àvia ni va poder reconèixer la meva mare. Així que crec que és important entendre la seva vida i el seu món i a partir d’aquí discutir i veure si era un misogin o si només acabava les seves relacions amoroses com es feia en una època en què la societat era molt dura amb les dones: a França no podien tenir compte bancari propi, no podien votar... i el cap de família era l’home, mai la dona. Tot això ha canviat i per entendre com era s’ha d’entendre que formava part d’aquesta societat com milions d’altres persones. Va ser un símbol de l’evolució de la societat.

Notícies relacionades

La ruta (absent) de Picasso a Barcelona

El Museu Picasso escalfa motors per commemorar els 50 anys de la mort de l’artista

Vostè no va arribar a conèixer el seu avi, malgrat que era viu quan vostè va néixer, però sí la seva àvia. 

Mai vaig patir per no visitar el meu avi. A casa teníem pintures, escultures, fotografies i els records de la meva mare i la meva àvia, que va crear un món amb Picasso, que si no era normal sí que era quotidià. Eren feliços. Així que vaig tenir la sort d’estar protegit contra les ombres i disfrutar només de les llums.