Natalia Lafourcade, en un embruixat jardí de la cançó

¿Bolero? ¿Danzón cubà? ¿Cúmbia mexicana? Tots els gèneres de la cançó popular poden ser moderns, parlar-nos del present i fins i tot commoure’ns, superada ja, o això sembla, la dependència mental del cànon pop d’origen anglosaxó. La mexicana Natalia Lafourcade es va situar en l’avantguarda quan, després d’obrir-se pas amb dos bonics discos plens de guitarres elèctriques i sintetitzadors, en el tercer (‘Mujer divina’, 2012), va anar a buscar la inspiració en el cançoner d’Agustín Lara. Tremenda revelació. A partir d’aquí, ja no hi va haver marxa enrere.

Ara, després d’un cicle de quatre àlbums amb fort ascendent tradicional (dos volums de ‘Musas’ i dos més d’‘Un canto por México’), Lafourcade demostra que el seu és un art de la cançó que va més enllà dels gèneres, i que, a les seves mans, les tradicions sonores dels nostres avis continuen tenint gràcia i bé poden transformar-se en expressions d’avui. ‘De todas las flores’ arriba lluny amb aquest repertori original que apunta a l’angoixa de l’ànima, al poder poètic de la mare terra i a les propietats de l’amor, valent-se de cadències i instrumentacions càlides, refinades i una mica aventureres.

Sense tradicionalismes

Lafourcade no és ni una ortodoxa ni una tradicionalista, i l’àlbum practica algunes audàcies, cosint la cançó diàfana amb l’arranjament orquestral o la boira jazzística d’avantguarda. Se n’ocupa en aliança amb Adanowsky (el fill d’Alejandro Jodorowsky), compartint tots dos la producció, i amb músics inclinats a sortir de les pautes ordinàries: hi ha, en primer terme, la guitarra cubista de Marc Ribot, trenant les seves trames amb altres músics valuosos, com Sebastian Steinberg, que en els 90 va practicar un llunàtic free rock amb Soul Coughing.

Una sedosa declaració d’intencions, ‘Vine solita’, obre l’àlbum en direcció a l’efluvi brasiler que embolica el tema ‘De todas las flores’, sorgit d’una ruptura amorosa. Ens enreda a poc a poc combinant el piano abracadabrant (‘Llévame viento’, amb vista al Perú), l’orquestra de saló (‘El lugar correcto’) i la percussió afrocaribenya: ‘María la curandera’, tema que realça la saviesa mística de la xamana d’Oaxaca coneguda com María Sabina.

Un dels punts àlgids és ‘Mi manera de querer’, en què a base d’una samba d’etiqueta aprofita per desgranar una de les seves claus de vida: «‘No me importa si eres hombre, si eres mujer / Yo te veo como un ser de luz de cabeza a los pies’», entona amb despreocupació. Lafourcade ret homenatge a la sensualitat (‘Canta la arena’) i es burla de l’àngel de la dalla («‘de saludar a la muerte / es que hoy valoro el amor’», fa saber a ‘Muerte’), consumant una obra molt seva en què t’oblides de fer inventari dels gèneres musicals que maneja per entregar-te el pur delit del seu cant embruixat. JORDI BIANCIOTTO

Altres discos de la setmana

El setè elapé del quartet francès està gravat al Museu d’Arts Decoratives del Louvre, però res en el seu so remet a tan magna institució cultural, més enllà d’una difusa recerca de la bellesa. Deixant enrere la immersió italodisco de ‘Ti amo’ (2017), Phoenix entrega aquí una colorista col·lecció de synth-pop festivaler, amb una mirada àmplia que inclou tant la joia ultraenganxosa de ‘Tonight’ (amb Ezra Koenig, de Vampire Weekend) com la melancolia tecnològica de ‘Winter Solstice’. RAFAEL TAPOUNET

Després de la seva etapa amb La Familia del Árbol, aquest alacantí aventurer ha anat construint un imaginari propi, fet d’esclats del pop i la cançó melòdica, amb vestigis orquestrals dels 70 i estampes intimistes a la vora de la bossa nova. Aquesta vegada agafa distància amb les seves fantasies mundanes i mira més cap al seu interior, buscant la redempció en l’amor (i deixant en el títol una picada d’ullet a The Style Council). Cançons més delicades que fràgils, que t’atropellen amb guant de seda. J. B. 

 

Cirera és un saxofonista que bufa pel costat salvatge del jazz: el més lliure, el que sembla caos i en realitat és alegria. Kamarilla són sis músics de la seva mateixa corda. I ‘Aquella cosa’ és el seu primer disc junts. A estones sona dissonant i abonyegat, com un número de ‘slapstick’ fet música. A estones és al contrari: música molt precisa que finta els llocs comuns del jazz. I quan menys t’ho esperes, Cirera i la seva camarilla invoquen l’esperit de l’orquestra de Duke Ellington. Visca l’enrenou. ROGER ROCA

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 

El de Mora portava l’etiqueta de ser un dels àlbums més esperats de l’any, i ha valgut la pena. No perquè hagi passat molt temps després del seu últim treball, només set mesos, sinó per la manera d’encadenar encerts del porto-riqueny. A ‘Paraíso’ demostra capacitat innovadora i ser un gran talent tant en la composició com la producció, que parteix del reggaeton però que lliga amb molta música electrònica de ball. I el resultat és un disc (en què apareix el canari Quevedo) de ritmes i melodies fresques i captivadores. IGNASI FORTUNY