Un segle de la troballa de Tutankamon: les incògnites que continuen obertes

No. Rei de la XVIII dinastia, va morir el 1324 aC sent un noi d’uns 19 anys que havia arribat a rei amb 9. El seu final prematur pot explicar la petita mida de la seva tomba (uns 100 metres quadrats repartits en quatre estances), impròpia d’un faraó, i que el seu valuós aixovar funerari semblés aplegat de manera precipitada. Segons les últimes anàlisis i la tomografia computeritzada que es va fer a la mòmia, havia patit malària i tenia els peus plans i un orifici a la part posterior del crani, que és el que va abonar fa anys la teoria de l’assassinat, però avui es creu que el forat es podria haver fet durant el procés de momificació. Tot apunta que tenia una fractura a la cama esquerra, causada probablement per un accident de carro mentre caçava. Això li va provocar una infecció que va acabar matant-lo.

A la tomba es va trobar una armadura d’ús real, no cerimonial, amb unes costures de cuir molt eficients contra les fletxes, que, com apunta l’egiptòleg Nacho Ares en el seu llibre ‘Cosas maravillosas’, podria haver utilitzat mentre liderava les tropes al camp de batalla, ja que durant el seu regnat se sap que diverses expedicions van expandir els territoris egipcis cap a Núbia i cap a Orient. 

Tots els egiptòlegs coincideixen que el treball que Howard Carter va fer amb la tomba va ser un model de precisió, catalogació, documentació i conservació. Però recentment noves proves confirmen que, com sempre es va sospitar, l’arqueòleg, i també el seu mecenes, Lord Carnarvon, en van sostreure alguns objectes secretament. Des de fa anys també es coneix que Carter, Carnarvon i la filla d’aquest, Lady Evelyn, van entrar a la tomba tres setmanes després de la troballa, amb nocturnitat i traïdoria, a l’esquena del Servei d’Antiguitats egipci. Van fer un forat, que van segellar amb argamassa i van ocultar després col·locant al davant un cistell. Un comportament que alguns arqueòlegs han qualificat de poc ètic. «Sincerament, jo hauria fet el mateix», confessa Ares, que especula que aquell dia ja es podrien haver emportat uns 40 objectes, però que no eren ni de gran mida ni d’excessiu valor: «Podrien considerar-se ‘souvenirs’». 

Aquí una breu pinzellada biogràfica: Carter era un nen malaltís que es convertiria en un home de caràcter fort i introvertit, gran dibuixant i aquarel·lista que va viatjar a Egipte d’aprenent amb 17 anys. Amb 25 ja va ser contractat com a inspector general dels monuments de l’Alt Egipte per Gaston Maspero, que dirigia el Servei d’Antiguitats d’Egipte sota sobirania francesa. Una de les seves accions va ser posar llum elèctrica a Abu Simbel i altres llocs per evitar el fum de les torxes que espatllaven els frescos. Apreciava molt els egipcis, va aprendre l’idioma i va tractar amb camaraderia els obrers que tenia a les seves ordres. Però un incident amb uns turistes borratxos francesos a Saqqara, als quals Carter va expulsar, no va agradar al consolat, que va exigir unes disculpes a les quals l’arqueòleg es va negar, i va dimitir més endavant. Va sobreviure com a guia i pintant aquarel·les per als turistes fins que Maspero li va presentar el ric Lord Carnarvon. Després de deu anys d’excavacions sense resultats rellevants, el mecenes va voler abandonar, però Carter hi va insistir i va aconseguir una temporada més. El 4 de novembre de 1922 va trobar un esglaó que el va portar, junt amb Tutankamon, a la immortalitat.  

Fa molt temps que avisa el popular arqueòleg i poderós exministre d’Antiguitats d’Egipte Zahi Hawass que estan a punt d’identificar les mòmies de la dona i germanastra de Tutankamon, Ankhesenamon, i de la seva madrastra, Nefertiti, al seu torn, mare d’Ankhesenamon. Hawass, sempre amant de l’espectacle a l’hora de revelar descobriments, de fet havia anunciat que, coincidint, amb el centenari de la troballa de la tomba de Tut revelaria els nous resultats de l’ADN a mòmies del seu llinatge, tot i que després se n’ha desdit, en paraules a ‘El Independiente’. Hawass està convençut que Nefertiti era la mòmia KV21B i Ankhesenamon, la KV21A, trobades a la tomba KV21 (excavada el 1817 per Belzoni i, el 1987, per Donald Ryan). Però caldrà esperar.  

L’ADN sí que ha certificat que Tutankamon és el pare dels dos fetus femenins trobats momificats a la seva tomba (un de set mesos i un altre de cinc). La mare seria Ankhesenamon, que també era la seva mig germana: compartien pare, Akhenaton. 

El pare de Tut va ser Akhenaton, conegut com el faraó heretge, que va iniciar el seu regnat com Amenhotep IV però es va canviar el nom encapçalant la renúncia de la religió politeista del poderós clergat d’Amon per instaurar un únic culte a Aton, el déu sol. Casat amb la seva dona principal, Nefertiti –el seu bonic bust es conserva al Neues Museum de Berlín (eternament reclamat per Egipte)–, va tenir sis filles amb ella. La teoria més probable és que Tutankamon va ser fruit de la relació d’Akhenaton amb una dona secundària i alhora la seva germana (l’incest en la reialesa egípcia estava a l’ordre del dia): la misteriosa Kiya, que va desaparèixer de sobte –la seva mòmia, recentment identificada, es va descobrir el 1898–. El final del regnat d’Akhenaton, que podria haver mort als 35 anys, és incert, possiblement provocat pels sacerdots d’Amon, que amb un Tutankamon nen com a faraó, van poder tornar a controlar el poder. El nom d’Akhenaton va ser esborrat de les llistes de les dinasties faraòniques i els seus monuments van ser destruïts o fets malbé perquè Seti I i Ramsès II van considerar que no havia de ser recordat. 

De Tutankamon també se sap que la seva àvia va ser Tiye: més de 3.000 anys després, la seva mòmia encara llueix una llarga cabellera. Un floc dels seus cabells (així ho va confirmar l’ADN) va ser trobat a la tomba del seu famós net en un minisarcòfag amb el seu nom. Tiye va ser la dona d’Amenofis III –pare d’Akhenaton i avi de Tut–, que va protagonitzar un brillant regnat de 38 anys. 

Encara hi ha dubtes sobre si va ser Ankhesenamon o la seva mare, Nefertiti, la protagonista d’un fet del qual van donar fe les fonts escrites de l’enemic d’Egipte: una esposa de faraó tot just enviduada va escriure una dramàtica carta demanant ajuda al rei hitita Supiluliuma i suplicant-li que li enviés un dels seus fills, un príncep amb qui casar-se per frenar els enemics interns, és a dir el clergat d’Amon i altres intrigants, que volien recuperar el poder després del final del monoteisme d’Akhenaton. El monarca hitita hi va accedir i va enviar un dels seus fills, però aquest mai va arribar al seu destí, ja que va ser assassinat durant el viatge, víctima probablement d’un complot. 

Després de desaparèixer Akhenaton es creu que hi va haver un faraó, de nom Semenkare, que va governar uns tres anys abans de Tutankamon. Hi ha egiptòlegs que opinen que en realitat era Nefertiti, que es va canviar de nom per regnar (molt abans, la reina Hatxepsut ja havia governat amb atributs masculins). Altres creuen que Semenkare podria haver estat un germà de Tutankamon.

Després de la mort de Tutankamon va pujar al poder l’ancià Ay, alt funcionari vinculat a la família reial ja des de temps d’Amenofis III, que va prendre com a esposa la jove viuda Ankhesenamon. Quatre anys després regnava el general Horemheb.  

Des del 2015, l’arqueòleg britànic Nicholas Reeves afirma que la tomba de Tutankamon dona a una cambra secreta que seria en realitat la tomba de Nefertiti. La seva teoria s’apuntalava, entre altres indicis, en què la mort prematura del jove faraó va portar a un enterrament precipitat en una hipogeu improvisat, massa petit per a un faraó i que podria ser un annex del que allotjava la seva madrastra. Un equip japonès va estudiar l’espai amb un georadar i va apuntar a possible material orgànic i metall rere el mur nord. Però posteriors escàners de la tomba d’equips del National Geographic i la Universitat de Torí van concloure que no hi havia res. Hawass defensa que la de Nefertiti està en una altra zona de la Vall dels Reis.    

Tot i que eren freqüents en altres tombes, en realitat, no hi ha cap inscripció en la de Tut que sigui una maledicció explícita. Però és cert que Lord Carnarvon va morir als 57 anys el 5 d’abril de 1923 a la seva luxosa habitació d’un hotel del Caire, per una infecció que li va causar la picada d’un mosquit quan es va tallar afaitant-se. La septicèmia li va causar deliris mentre agonitzava esmentant el nom de Tutankamon i amb les paraules «he sentit... la seva crida... i el segueixo», escriu Ares. A la mateixa hora de la seva mort, però a Anglaterra, diu la llegenda que la gossa de la família «va udolar planyívolament i va morir». Apunta l’expert que el 17 de febrer, el llavors inspector del Servei d’Antiguitats d’Egipte, Arthur Weigall, va comentar, mig fent broma amb les supersticions, que si Carnarvon baixava a la tomba li donava «sis setmanes de vida»... Facin comptes.   

Tot això va desencadenar la imaginació de la premsa de l’època, que, àvida de notícies sobre el descobriment, va abonar les leyendas sobre la maledicció de la mòmia, a les quals es va afegir Arthur Conan Doyle, que, a més de donar vida a Sherlock Holmes, va acabar rendit a l’ocultisme i l’espiritisme. No va ajudar el fet que el canari de Carter, ocell que els obrers egipcis associaven a la bona fortuna, havia acabat al ventre d’una cobra, símbol de mal auguri per als antics egipcis. És veritat que hi va haver morts de gent més o menys lligada al descobriment, però també que molts dels directament implicats no van caure víctimes de cap maledicció letal: el màxim ‘culpable’, Howard Carter, va morir el 1939 a Londres, als 65 anys, després que li diagnostiquessin un limfoma de Hodgkin.