2022, l’any d’‘Alcarràs’ i la collita màgica del cine espanyol

No hi ha dubte: aquest 2022 s’ha convertit en un any gloriós per a la nostra cinematografia, fins al punt que tots els festivals internacionals han tingut una contundent representació espanyola, assignatura pendent que sempre havia sigut motiu de queixa i que, fins ara, només havien aconseguit desbloquejar molt pocs noms, i sempre consolidats com ara Pedro Almodóvar i Isabel Coixet. Però aquesta temporada no teníem un Almodóvar, ni una Coixet, ni un Amenábar ni un Bayona, tampoc un León de Aranoa, i sí un gran batalló d’autors d’estirp diversa i mirada renovadora que semblen destinats a capgirar el panorama del cine espanyol.

L’idil·li internacional va començar amb el grandiloqüent Os d’Or per a ‘Alcarràs’, de Carla Simón, a la Berlinale, un certamen en el qual també es van presentar ‘Un año, una noche’, d’Isaki Lacuesta en la secció oficial, i ‘Cinco lobitos’, l’‘opera prima’ d’Alauda Ruiz de Azúa’ a Panorama. Al Sundace va iniciar la seva carrera l’esmentada ‘Cerdita’. I a Karlovy Vary van tenir reconeixement ‘Tenéis que venir a verla’, de Jonás Trueba, i ‘La piedad’, que també va obtenir premi en el Fantastic Fest d’Austin junt amb ‘Cerdita’ i el curtmetratge ‘Alegrías riojanas’, de Velasco Broca. «Seré bastant categòric, gastat i potser populista, tot i que no sigui la meva intenció, però el cine espanyol és bo, i interessa més enllà de les nostres fronteres. I això és una realitat, no perquè ho digui jo, sinó perquè és la veritat. I la marca Espanya no és només el pernil o Rafa Nadal, també és la nostra cultura i el nostre cine», diu, taxatiu, Eduardo Casanova. María Zamora, productora d’‘Alcarràs’, ho ratifica: «Toca creure’ns-ho. El cine espanyol és divers i de qualitat. Abans vèiem amb admiració el cine llatinoamericà, que entrava a les seccions oficials dels grans festivals, i al nostre cine, tret dels consagrats, li costava accedir-hi. Ara vivim en plena ona expansiva i, per sort, crec que ha arribat per quedar-se».

Berlín va ser només el principi i Cannes va obrir també les comportes al cine espanyol: ‘Pacifiction’, d’Albert Serra, en competició; ‘As bestas’, de Rodrigo Sorogoyen, a Oficial Première, i ‘El agua’, d’Elena López Riera a Quinzena dels Directors. A Venècia va tenir la seva posada de llarg ‘En los márgenes’, de Juan Diego Botto, i a Annecy, el festival d’animació més prestigiós del món, es va estrenar ‘Unicorn wars’. Toronto, finalment, va ser la porta de presentació de ‘Mantícora’ i de ‘Venus’, de Jaume Balagueró. I una rematada, a tall d’epíleg inqüestionable: ‘As bestas’ acaba d’engrossir la llista d’èxits amb els seus tres premis al Festival de Tòquio: millor pel·lícula, director i actor (Denis Ménochet).

¿A què es deu aquesta eclosió de bons títols amb aquesta projecció? ¿Simple casualitat o conseqüència de la feina de molts anys a l’ombra? José Luis Rebordinos, director del Festival de Sant Sebastià, assegura que en els 12 anys que fa que és al càrrec mai havia vist una situació igual. «Ni hi havia hagut tanta presència espanyola ni havia sigut tan protagonista. Des que vam començar a valorar la selecció, ens vam adonar que la temporada era desbordant i que superava qualsevol expectativa». Per ell, aquesta transformació té a veure amb una renovació molt forta en el sistema de producció, en l’aparició d’una nova fornada de productors (sobretot dones) que han pres consciència del que significa apostar per un altre tipus de cine d’autor. «Per això viu aquest moment amb molta il·lusió, perquè tinc ganes de saber què ens oferiran els pròxims anys de cine espanyol, què passarà amb aquesta nova fornada que, ho tinc clar, té color de dona».

«Crec que es comencen a veure els fruits d’un canvi de sensibilitat dins de la política institucional, que té a veure tant amb el model de les ajudes selectives com amb l’impuls de les quotes, una cosa fonamental perquè moltes dones hagin pogut dirigir les seves primeres pel·lícules», afegeix Marisa Fernández Armenteros, productora de ‘Cinco lobitos’. María Zamora apunta el relleu generacional com una de les raons d’aquest hipersalt, així com el seu elevat nivell de preparació i experiència prèvia: «Aquest any s’han ajuntat pel·lícules de directors ja consagrats amb primeres i segones pel·lícules que estan al mateix nivell de qualitat. Es tracta de creadors molt preparats que han trigat a fer les seves ‘opera prima’. Gairebé tots estan entre els 35 i 45 anys, és a dir, que fa molts anys que treballen en les seves carreres, que venen dels curts, les sèries...».

Álex Lafuente, de BTeam, que aquest any estrena com productor ‘La maternal’ i ‘Mantícora’, considera que hi ha una part de la indústria que fa molt temps que impulsa aquest tipus de «cine autoral amb vocació comercial, perquè es faci en les millors condicions possibles, perquè es pugui finançar millor, perquè pugui competir en igualtat de condicions amb el cine europeu». El resultat d’aquesta feina està, doncs, a la vista.

Isabel Peña, guionista d’‘As bestas’ i de la resta de pel·lícules de Sorogoyen, és una de les poques veus que relativitza o qüestiona la consideració d’any màgic o any miracle per a aquest 2022. «És un gran any, i això és una bona notícia a molts nivells. Però no comparteixo que sigui un any miraculós o de confirmació. És un munt de gent que sap fer cine i que ha treballat molt. I fa moltes dècades que el cine espanyol dona molt bones pel·lícules. El 1981, es van projectar entre altres pel·lícules ‘Deprisa, deprisa’, ‘Función de noche’, ‘Patrimonio nacional’, ‘Bodas de sangre’ i ‘El crack’. Tampoc està gens malament», apunta la guionista, per a qui la pandèmia hauria resultat clau en aquest situació de sobrestimulació de la indústria: «Pot ser que fes que alguns bons projectes es retardessin i ara simplement s’han acumulat». Ramón Campos, productor executiu de Bambú (‘Un año, una noche’), li dona la raó en això: «Molts projectes que estaven encarrilats van haver de posposar-se, tant el rodatge com les dates d’estrena. Hi va haver una frenada que ens va obligar a tornar a la casella de sortida, per això els calendaris van haver d’adaptar-se als vaivens de la situació, també de les sales, que van passar una crisi el 2021».

No osbtant, la taquilla espanyola també sembla despertar-se i ser sensible a aquesta renovació. Les comèdies populars han perdut terreny i només les imbatibles franquícies (Santiago Segura amb ‘Padre no hay más que 3’ o Enrique Gato amb ‘Tadeu Jones 3: La taula maragda) han aconseguit arrasar. Però alhora també han anat apareixent en el ‘top ten’ de les més vistes pel·lícules com ‘El cuarto pasajero’, d’Alex de la Iglesia; ‘Modelo 77’, d’Alberto Rodríguez; ‘En los márgenes’; ‘Cerdita’; ‘Un año, una noche’, i la gran sorpresa d’aquest últim trimestre, ‘Los renglones torcidos de Dios’, d’Oriol Paulo, que s’acosta als 600.000 espectadors i ha liderat el rànquing durant gairebé dues setmanes, davant d’èxits de terror com ‘Smile’ i ‘Halloween: El final’.

Notícies relacionades

Les 22 pel·lícules espanyoles que demostren que el 2022 ha sigut el gran any del cine espanyol

Les dones productores alimenten el boom del nou cine espanyol

I això que la massificació d’estrenes durant aquestes setmanes està sent abusiva, de manera que els títols semblen fagocitar-se els uns als altres. «Si ‘Cinco lobitos’ hagués arribat en aquest moment, tinc claríssim que no hauria arribat a la recaptació que va tenir, tampoc Alcarràs», continua Fernández Armenteros. «Estrenar entre octubre i desembre resulta letal, perquè el cine espanyol competeix contra ell mateix, contra el cine americà, contra altres formes d’oci, contra altres pantalles... per això té tant mèrit el cas de ‘Los renglones torcidos de Dios’».

En aquest sentit, es presenta una temporada de premis, amb els Goya i els Gaudí al capdavant, absolutament apassionant. El tipus de propostes que en anteriors edicions es colaven en les nominacions de manera tímida i subsidiària, gairebé demanant perdó per existir, ara prenen el poder per revelar tot un gresol de veus i d’experiències cinematogràfiques que s’obren en tota la seva dimensió com un ventall de diversitat. ¿Podria passar que en els pròxims Goya fos Sorogoyen el director més veterà? ¿O Lacuesta? És una possibilitat gens descartable que demostra que la regeneració de la nostra cinematografia ha iniciat un camí sense retorn.