Virginie Efira: «No oblidem que el feminisme no va començar amb el #MeToo»

Els últims anys s’ha confirmat com una de les actrius més importants d’Europa. A Espanya, està d’actualitat per dos motius. Primer, estrena a les sales el drama ‘Memorias de París’, sobre els atemptats terroristes del 2015 a París. Segon, la seva visita al Festival de Sevilla per presentar ‘Los hijos de otros’, una reflexió sobre la maternitat no genètica i això anomenat rellotge biològic a en què ofereix la que potser sigui la millor interpretació de la seva carrera. 

La directora Rebecca Zlotowski ha afirmat que va escriure ‘Los hijos de otros’ per rememorar episodis de la seva pròpia vida. ¿Per què va decidir vostè protagonitzar-la?

Jo també em sento molt íntimament connectada amb la pel·lícula. Com el meu personatge, tinc una edat amb què ja és difícil tenir un nadó, i he sigut abandonada de forma traumàtica per un home. Així mateix, durant molt temps vaig tenir la sensació que només m’involucrava sentimentalment amb homes que ja havien tingut una dona important en la seva vida, amb qui havien tingut un fill. Amb només 22 anys em vaig convertir en madrastra, i vaig descobrir que estranya és la relació afectiva que estableixes amb el fill del teu cònjuge. Mai saps quina és la proximitat o la distància correcta a mantenir pel que fa a la seva educació. Quan vaig llegir el guió de la pel·lícula per primera vegada, em vaig posar a plorar.

 ‘Los hijos de otros’ explora els prejudicis que hi continua havent en la societat respecte a les dones que no han sigut mares a certa edat, o a les que no tenen instint maternal. ¿Quina explicació hi troba vostè?

Òbviament, aquest clixé segons el qual una dona només es pot realitzar a través de la maternitat, segons el qual el sentit mateix de la feminitat és la procreació, és producte del patriarcat. És una de les qüestions que tenim pendent de resoldre com a societat. Jo mai m’atreviria a afirmar que les vides de les dones que tenen fills són més exitoses que les d’aquelles que no en tenen. La meva filla és el que més m’importa en aquest món, però entenc que altres dones no apreciïn la maternitat de la mateixa manera.

També protagonitza ‘Memorias de París’, drama dirigit per Alice Winocour sobre els atemptats terroristes a París del 2015, que s’estrena a Espanya divendres vinent. ¿Quines preguntes d’índole ètica o moral es va fer a l’hora d’interpretar-la?

Inicialment no estava segura de tenir legitimitat per parlar del tema. Però crec que, si realment volem tancar la ferida col·lectiva que aquest succés va causar, és necessari parlar-ne de forma saludable. Vaig sentir desenes de testimonis de persones afectades pels atemptats, vaig revisar les gravacions dels judicis als terroristes, vaig parlar amb psiquiatres sobre l’estrès posttraumàtic. I soc molt sensible a l’augment de l’odi, la desconfiança, la xenofòbia i la ultradreta que han tingut lloc no només a França sinó a tot Europa després d’aquests atemptats.

Té diverses pel·lícules més pendents d’estrena. De fet, vostè és probablement l’actriu més ocupada del cine francès. ¿No s’ha plantejat fer un descans?

Suposo que la meva voracitat actoral té a veure amb el fet que vaig començar en el cine tard, després de fer els 30. I tinc sort, m’estan oferint projectes francament interessants. ‘Los hijos de otros’ i ‘Memorias de París’ són pel·lícules dirigides per dones, per dones de la meva mateixa generació que han decidit explicar històries que són molt personals per elles. Quan em van oferir interpretar-les, vaig creure que negar-me no era una opció.

¿És casualitat que bona part de les seves pel·lícules hagin sigut dirigides per dones?

Per dir la veritat, i malgrat el que pugui semblar, no respon a cap pla. Soc feminista de cap a peus, per descomptat, però em fan una mica de por l’integrisme i el puritanisme en què el feminisme ha caigut els últims anys. El feminisme no va començar amb el #MeToo, no ho hem d’oblidar. I tampoc hem de negar el dret que els cineastes homes tenen a explicar històries sobre dones. De fet, autors com Pedro Almodóvar o Paul Verhoeven han explicat històries femenines molt millor que la majoria de directores actuals.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vostè es va donar a conèixer com a presentadora de televisió a la seva Bèlgica natal. ¿Creu que aquests inicis l’hi han posat particularment difícil per obrir-se camí en el cine d’autor?

Per descomptat, he sigut encasellada i víctima de prejudicis, però sobretot per mi mateixa. Durant molts anys vaig anar per la vida amb el capcot, i demanant perdó constantment pel meu passat com a presentadora. Em sentia acomplexada, inferior. Però no hi ha res tan perniciós, i tan equivocat, com avergonyir-se d’una mateixa. És imprescindible evitar-ho. Sempre.