L’oficinista maleït que tots portem dins

Joseph Heller (Nova York, 1923-1999) no va tenir un Jean-Paul Sartre en la seva vida, tot i que tampoc va rebre el premi Nobel. Va guanyar una beca Fulbright i el Médicis Estranger. Però va tenir molt èxit. I no va ser fàcil remuntar-lo. Com Camus, va lluitar en la Segona Guerra Mundial, i a la seva tornada, tot li va semblar absurd. Hi ha una relació evident entre l’absurd i la manera en què la postmodernitat va mirar de posar fi a qualsevol cosa preestablerta. Tot havia deixat de tenir sentit. També va deixar de tenir-lo per a Camus. I en qualsevol cas, Heller va publicar Trampa 22 el 1961. I es va fer tan famós que avui el títol és, popularment, una manera de parlar d’una cosa que s’ha donat per impossible. La Trampa 22 és el tràmit burocràtic imbatible, el que mai, mai, superaràs.

¿Que quant va trigar Heller, el paio que creia que estava assistint a una festa d’aniversari quan es feia el funeral del seu pare —tan nen era, tant pastís s’havia enfornat—, al deixar enrere Trampa 22? Més d’una dècada. Com Camus, Heller no es fiava de deixar el seu manuscrit a casa. En realitat, no es fiava que hi hagués en únic lloc. Perquè aquest lloc podia cremar. Així que, com explica Rodrigo Fresán en l’instructiu i curiosíssim pròleg de l’esperada nova edició d’Algo ha pasado (Random House), «se sap que Heller dipositava i renovava —a mesura que sumava pàgines— diverses còpies del llibre en apartaments de coneguts per tot Manhattan». I també en taquilles de gimnàs que no eren la seva.

Era tan gran la seva por que, el dia que finalment el va entregar, va fer que la seva filla adolescent l’acompanyés, temorós de caure fulminat per un atac al cor –o l’atropellament d’un autobús– camí de l’editorial. ¿I què contenia aquesta obra futura i maleïda, titllada d’excessiva, insuportable, misògina i avorrida, per un Jean-Paul Sartre multiplicat, això és, per un bon grapat de crítics de prestigioses capçaleres? Alguna cosa així com el revers sinistre de la lluminosa Trampa 22, o el que passa quan la batalla no es lliura contra l’estupidesa humana —això fa Yossarian, el protagonista d’aquella obra—, sinó contra un mateix. Bob Slocum, l’oficinista maleït d’Algo ha pasado, és, com apunta Fresán, «un presoner de guerra de si mateix lluitant contra la idea del ‘The End’».

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿I Slocum no torna en el millor moment? ¿O no torna quan no únicament un tipus que és al cim amb por de caure —i fins a cert punt avorrit del cim— sinó bona part del món, entreveient aquesta idea d’un The End —d’un Final— gens agradable, i deshumanitzat, com ell, per un sistema que va deixar de tenir-lo en compte fa massa, un sistema per al qual no és altra cosa que engranatge intercanviable, ha deixat de creure en si mateix, i qualsevol cosa? A soles amb el seu perdut i cruel cervell, Slocum, el directiu adúlter que tot ho odia, sembla un lleó engabiat decidit a devorar-se a si mateix, perquè, com diria Patrick Bateman, el protagonista d’American Psycho, l’altre Bob Slocum, «això», res, en realitat, «no és una sortida».

L’any 2019, Jordan Peele, l’individu que va començar escrivint monòlegs còmics amb la seva parella i va acabar convertit en director de culte, va estrenar Nosotros, una pel·lícula que, d’alguna manera, convertia en terror —i superfície estètica de profunditat variable— el que Heller excava, obsessivament, en Algo ha pasado. La por és, habitualment, por de l’Altre, amb majúscules, entès aquest Altre, també, com el desconegut. El que va fer Peele a l’inventar l’un mateix malèvol, assassí, un algú que té el teu mateix aspecte però no ets tu, va ser capgirar el tòpic i assenyalar pel mal del present, i l’enemic final que avui, tancats com vivim en bombolles que únicament reflecteixen allò que creiem ser —i en el que creiem creure— sotja més que mai: nosaltres mateixos.