La nova gesta de Gonzalo García Pelayo, l’home que va derrotar els casinos: 11 pel·lícules en un any

«La meva quarta dona em va deixar, i vaig notar que havia de fer una cosa especial amb la meva vida», ens explicar el director nascut a Madrid i criat a Andalusia sobre la gènesi de tan ambiciosa empresa. «Durant els sis anys que vam passar junts vam viatjar molt i, sovint, els llocs que visitàvem ens feien preguntar-nos: ‘¿Com és que mai s’ha fet una pel·lícula aquí?’».

Entre els escenaris on ell va filmar entre l’abril del 2021 i l’abril del 2022 hi ha la localitat d’Hervás (Càceres), una platja càntabra, Nursultan –la capital del Kazakhstan– i el sud de l’Índia. Aquests dies es presenten al Festival de Sevilla dues de les pel·lícules. Dirigida per Paco Campano, ‘¡Arde!’ es va rodar a l’Argentina, i a ‘Siete Jereles’ García Pelayo i el codirector Pedro García Romero exploren la ciutat de Jerez i la seva intensa relació amb el flamenc.

Quantitat abans que qualitat

El projecte no és sinó l’última demostració del que el cineasta reconeix com una obsessió per l’acumulació, ja sigui d’aventures i vivències o de col·laboracions artístiques i fins i tot de dones. «Per mi la quantitat és més important que la qualitat», afirma. «La majoria dels grans artistes van tenir una producció molt abundant; aquí tenim Lope de Vega, Picasso, Bach, John Ford... Hi ha excepcions, però és molt difícil que un creador sense talent aconsegueixi generar una obra abundant».

Gràcies a les seves 10 noves pel·lícules, ell ja en suma 24 en el seu historial. «Hi ha pocs directors espanyols que en tinguin tantes. No pretenc comparar-me amb el meu mestre, Luis García Berlanga, que em va fer menys de 20, però almenys ja em sento part de la història del cine».

El menyspreu de la crítica

El camí fins a sentir aquest reconeixement ha sigut llarg i sofert. Durant finals dels 70 i principis dels 80, García Pelayo va rodar cinc pel·lícules que s’han d’entendre com a producte de l’energia contracultural de l’època –‘Manuela’ (1976), ‘Frente al mar’ (1978), ‘Vivir en Sevilla’ (1978), ‘Corridas de Alegría’ (1982) i ‘Rocío y José’ (1983)–, i el maltractament per part de la crítica va mantenir el director allunyat de les càmeres durant les tres dècades següents, fins que van començar a ser reivindicades principalment des de l’estranger. «Aquest menyspreu em va doldre molt, moltíssim. El cine sempre ha sigut la meva gran passió, i em vaig sentir com si la dona de la meva vida m’hagués enganyat i abandonat».

Dit això, confessa, no l’importa ser conegut per la immensa majoria de la gent per les seves aventures a les taules dels casinos. «Estic molt orgullós d’aquesta etapa de la meva vida, vam guanyar al voltant d’un milió d’euros i ens ho vam passar de meravella. Com tots els artistes, jo vull l’amor i l’afecte dels altres, i aquesta part de la meva vida és la que m’ha guanyat més amor i afecte».

Sense rancor

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Fora d’això, accepta sense rancor la incapacitat del seu cine per connectar amb el gran públic; de fet, en diversos moments de ‘Siete Jereles’ el veiem a ell a la pantalla, caminant cap enrere, caminant a contracorrent i obrint el seu propi camí. «Entre les meves noves obres n’hi ha una que es diu ‘Tu coño’, i no hi ha gaires artistes que s’atreveixin a crear una obra amb aquest nom i aquesta temàtica. Només el fet de poder dir que he fet una pel·lícula titulada així ja m’omple la boca d’alegria, i de pèl també». 

I, per si fan falta més proves de la personalitat contestatària de García Pelayo, n’hi hagi prou d’esmentar el títol d’un altre dels seus treballs més recents: ‘Dejen de prohibir, que no puedo desobedecer todo’. «Vivim cada vegada més envoltats de prohibicions, perquè l’Estat està obsessionat per controlar de forma cada cop més fèrria la societat civil», assegura, convençut que la ciutadania té l’obligació moral d’incomplir aquestes ordres. «Em sembla terrible que la joventut actual sigui tan mansa, i que s’acobli tan perfectament al que dicta el poder. La correcció política està tenint un efecte similar al de la religió en l’edat mitjana; ningú s’atreveix a qüestionar-la. Que ningú esperi aquest tipus d’actitud de mi».