El Primavera Sound tanca el seu debut a São Paulo amb 110.000 espectadors

Allà, a última hora de la nit de diumenge, una molt ballarina Caroline Polachek seduïa un nodrit públic amb les seves estudiades coreografies i la seva ja famosa versió del ‘Breathless’ de The Corrs abans que Charlie XCX segellés el final de festa definitiu com només ella sap fer. L’experiment de traslladar el Primavera Sound al Brasil conclou, doncs, amb una exhibició de múscul organitzatiu i d’indubtable ganxo entre el públic més jove i divers. En tot just uns dies, Santigo de Chile i Buenos Aires agafaran el testimoni del festival barceloní amb les seves edicions. 

«La primera vegada que vaig ser aquí va ser fa deu anys i vaig pensar: uau, aquesta gent m’entén tot i que sigui de l’altra part del món. I no sabeu el que això significa per a mi», va exclamar Lorde a un públic entregadíssim tot just aparèixer en escena amb una ajustada granota vermella, pujada a una escala mòbil que rotava sobre si mateixa i ballant d’un costat a un altre de l’escenari amb una contagiosa energia. 

La neozelandesa, a qui li faltaven dues hores per complir els 26, va brodar un concert en el qual va esmicolar de forma íntima i gairebé terapèutica els perquès de moltes de les seves cançons (com la fantàstica Buzzcut Season, que va compondre amb només 15 anys, o aquesta oda al ‘crush’ estiuenc que és ‘The Louvre’) i va provocar la sobreexcitació col·lectiva al convidar Phoebe Bridgers a compartir escenari. Van cantar la formidable ‘Stoned at the nail salon’ i veure-les juntes, assegudes, brodant aquesta cançó sobre el que significa créixer i fer-se adulta va ser un d’aquells moments especials i únics que quedaran per al record col·lectiu. 

Salvatge i devastador

Notícies relacionades

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La guerra, un espectacle multiusos

Abans, Bridgers havia enlluernat les masses amb un concert delicat i contundent alhora on hi va haver de tot: va arrencar amb ‘Motion sickness’, va baixar al públic per tocar als seus fans i es va pronunciar a favor del dret a l’avortament abans de tocar ‘Chinese satellite’. El de Bridgers també quedarà com un dels grans concerts del festival. 

Als antípodes de la lluminositat de Lorde hi ha Travis Scott, l’altre rei de la nit coronat en un concert salvatge i devastador, tan brutal com les seves cançons. El traper nord-americà arrossega una merescuda fama de noi dolent i veure’l en directe confirma que Scott desprèn, en efecte, una cosa que torna boig el seu públic, amb el qual connecta d’una manera pràcticament irracional. Va sortir com si fos un paracaigudista, amb una granota plena de cremalleres, envoltat de flamarades (per alguna cosa un dels seus sobrenoms en el món del hip-hop és La Flame) i amb un barroc muntatge sobre l’escenari a base de roques, monòlits negres i un joc de plataformes que pujaven i baixaven a l’estil ‘Prince of Persia’, un intimidador decorat d’aires apocalíptics més aviat de mal rotllo. Hi havia seguretat extra per controlar que el concert no sortís de mare (aquest novembre es compleix un any de la tragèdia d’Astroworld, el festival de Houston en el qual van morir vuit persones), i en cançons com ‘Goosebumps’, pur deliri col·lectiu final, semblava que tot hagués de caure a terra... però no.