David Foenkinos: «És impossible escapar-se de Harry Potter perquè és a tot arreu»

¿Què fa un escriptor realista com David Foenkinos en unes jornades de literatura fantàstica com el Festival 42?

Doncs, la veritat, no sabia que això era un festival de gènere fantàstic. Primera notícia [riu]. L’editorial em va proposar venir a Barcelona a participar en una xerrada i jo vaig acceptar encantat perquè adoro venir a Barcelona. De tota manera, m’agrada molt aparèixer en llocs en els quals no se m’espera.

Potser algú va pensar que haver escrit una novel·la sobre el càsting de les pel·lícules de Harry Potter justificava la seva presència en un festival de literatura fantàstica...

Sí, però ‘Número dos’ no és un llibre sobre Harry Potter. En realitat, jo no soc gaire fan del gènere fantàstic. ¡Ni tan sols havia llegit els llibres de Harry Potter! Però vaig descobrir aquesta història sobre el càsting de la pel·lícula, amb aquests dos nois que van arribar al final de procés i els dubtes que hi va haver durant setmanes per elegir-ne o altre, i em va semblar un gran punt de partida per escriure una ficció realista sobre les vides que anhelem i no podem tenir, i com lidiem amb això.

Martin Hill, el protagonista, és el nen que està a punt de ser Harry Potter i acaba perdent el paper davant Daniel Radcliffe. A la novel·la, vostè imagina que aquest fracàs marca de manera tràgica bona part de la seva vida.

Tots en les nostres vides patim revessos. Tots, en algun moment, hem sigut descartats o ens hem quedat sense una cosa que desitjàvem. L’interessant d’aquesta història és que el noi que no va ser elegit per ser Harry Potter es va passar 20 anys veient cada dia la vida que podia haver tingut i no va tenir. És una situació terrible.

Aquesta idea d’algú que no vol saber res de Harry Potter i topa contínuament amb ell també podria haver donat peu a una comèdia hilarant, ¿no?

¡Exactament! Per això per a mi aquesta història era el punt de partida perfecte per a una tragicomèdia. Si penses en aquest noi tan jove que està a punt de tenir una vida increïble i a qui un director de càsting li diu un dia: «No seràs tu» ... Això pot ser una cosa devastadora. Però també és molt còmic. Imagina’t haver d’escapar-se de Harry Potter durant 20 anys. És impossible, perquè Harry Potter és a tot arreu.

¿No el va intimidar l’enormitat del fenomen Potter a l’hora de posar-se a escriure el llibre?

Intimidar-me, no. ¡Pensa que ja havia escrit abans un llibre sobre John Lennon! [riu]. Em preocupava una mica que els fans de Harry Potter es poguessin indignar amb la novel·la. I, d’altra banda, moltes persones que havien llegit els meus anteriors llibres no entenien què feia jo escrivint un llibre sobre Harry Potter i em deien que no els interessava. Fins que van entendre que el llibre no era sobre Harry Potter.

Els exemplars de ‘Número dos’ inclouen una nota que aclareix que la novel·la no compta amb l’autorització de J. K. Rowling ni de Warner Bros.

Sí, i això m’encanta. Em sembla ‘cool’ publicar un llibre no autoritzat [riu]. En realitat, crec que la novel·la és amable amb J. K. Rowling i amb Harry Potter. Però, per si de cas, vam fer que ho llegissin advocats. Em va divertir pensar que ens enfrontàvem a una maquinària tan poderosa com la que hi ha darrere de Harry Potter.

Martin Hill és un personatge de ficció amb un nom inventat. Però el cert és que hi ha per allà algú real que va viure aquesta situació de quedar-se a les portes de ser Harry Potter. ¿Va pensar en la seva possible reacció quan conegués l’existència de la novel·la o fins i tot la llegís?

Sí, vaig pensar molt en ell. I estic bastant segur que deu havver sentit o llegit sobre el llibre. Daniel Radcliffe el coneix, sens dubte. I J. K. Rowling, també. En qualsevol cas, ‘Número dos’ es publicarà en anglès. I hi haurà una adaptació al cine. El meu somni seria que el Martin Hill real, sigui quin sigui el seu nom, fos a la pel·lícula, interpretant un paper.

¿Dirigiran vostè i el seu germà Stéphane aquesta pel·lícula, igual que van fer amb l’adaptació de ‘La delicadeza’?

No. Després d’aquella experiència he preferit no involucrar-me en les adaptacions dels meus llibres i deixar-les en mans d’altres. Algunes m’agraden més i d’altres, una mica menys, però així està bé. Una de les meves favorites és la de ‘La biblioteca de los libros rechazados’ [Rémi Bezançon, 2018].

El seu germà va treballar com a responsable de càsting a ‘Harry Potter i el calze de foc’, la quarta pel·lícula de la sèrie...

Així és, però jo ho havia oblidat per complet. ¿T’ho pots creure? Quan li vaig dir que estava escrivint un llibre sobre el càsting de Harry Potter, se’m va quedar mirant i em va dir: «¿No recordes que jo vaig treballar allà?». I llavors me’n vaig adonar. El meu germà és un director de càsting molt important que treballa molt en produccions nord-americanes i angleses quan roden a França o amb actors francesos. Li van encarregar a ell que busqués una actriu per al paper de Fleur Delacour a ‘El calze de foc’ i va elegir Clémence Poésy.

El protagonista del seu llibre es veu forçat a comparar la seva vida amb la de Daniel Radcliffe, o almenys amb la imatge que d’aquesta ofereixen els mitjans. ¿No és aquesta una experiència comparable a la manera en què ens relacionem amb els altres a través de xarxes socials com Instagram?

Per descomptat. Aquest és un dels assumptes del llibre. Per primera vegada en la història de la humanitat, podem compartir les nostres vides i comparar-les amb les dels altres en temps real, i això canvia completament la manera en què ens comportem i interactuem. Estem en una comparació permanent. Avui dia, el fracàs és una cosa que té molt a veure amb l’èxit dels altres. Potser tots podríem ser una mica més feliços si no estiguéssim tan pendents de les vides alienes.

El fracàs, i com superar-lo, és un tema que és molt present a gairebé tots els seus llibres. ¿Diria que els seus lectors se senten més identificats amb les ficcions sobre perdedors?

¡No puc dir que sí perquè això implicaria que penso que els meus lectors són uns perdedors! [riu] Així que em limitaré a dir que és molt més interessant escriure i llegir històries en les quals els personatges travessen dificultats. No li veig la gràcia a escriure un llibre sobre algú que té molt èxit. De tota manera, tens raó en un punt. Quan començo una novel·la, sempre crec que estarà molt allunyada de les anteriors, però a mesura que vaig escrivint m’adono que una vegada i una altra torno al mateix tema central: com sobreviure a una situació terrible.

És fàcil relacionar aquesta obsessió amb la greu malaltia que vostè va patir quan era adolescent, ¿no?

És clar. Tots els meus llibres parlen de com superar un tràngol difícil a través de l’amor i la bellesa perquè aquest és el tema principal de la meva vida. Com he explicat ja moltes vegades, vaig haver de ser operat del cor als 16 anys i en la llarga convalescència vaig descobrir els llibres i l’art i em vaig convertir en una persona nova, amb una nova sensibilitat. A ‘Número dos’, Martin accepta una ocupació de vigilant al Museu del Louvre per intentar escapar del món contemporani, però allà, en l’art i la bellesa, troba consol, reparació, el camí cap a una vida nova.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Al museu també es troba amb ‘La Gioconda’, «el Harry Potter de la pintura». I amb el ‘Retrat de Thomas Stahel’, de Paris Bordone, un quadro en què ningú repara perquè... està penjat al costat de ‘La Gioconda’.

Això no ho he explicat abans, però quan feia cinc o sis mesos que escrivia la novel·la i vaig arribar a aquesta escena, em vaig plantejar que potser el millor era tirar tot el que portava escrit i començar un altre llibre sobre la història d’aquest quadro. Per descomptat, el rerefons hauria sigut el mateix, un al·legat en defensa dels cabalers, però potser aquesta hauria sigut una història més pròxima al meu cor: la d’un artista que pinta un retrat sense saber que diversos segles després la seva obra estarà penjada al costat del quadro més famós del món.